A manera de poètica

El desassossec inicial sembra quasi inevitable quan algú et demana que escrigues una poètica. N'he escrit vàries —per diversos motius i en moments diferents—, però sempre m'han semblat incompletes primer i innecessàries després. No crec que ara siga diferent. Tanmateix trobe que el que faig quan m'he d'enfrontar intel·lectualment al fet intrínsec de l'escriptura per intentar de desxifrar-ho en clau personal és, tant sols, acostar-me de forma tangencial als meus dubtes al voltant de les possibilitats de l'escriptura en general i, en particular, de la poesia. La dificultat per ordenar de forma lògica i raonada totes les idees que bullen al cap, en canvi, s'esvaeix si pense a la imatge d'una taula; en concret, a la superfície d'una taula metàl·lica de qualsevol terrassa quan la llum intensa de migdia m'obliga a posar-te les ulleres de sol perquè, quan vull fixar la mirada, el reflex solar em força a tancar els ulls i, en aqueix moment, només puc intuir el que tens davant. Aquesta sensació de ceguesa quotidiana i transitòria és la mateixa sensació que em corprèn quan pense a l'escriptura d'un poema, és a dir, quan sóc conscient de la impossibilitat de traduir poèticament qualsevol percepció intuïtivament completa i, per tant, em concentre a totes les potencialitats d'un detall —aparentment insignificant— per deixar-ne constància d'aqueix fragment de vida que, per les circumstàncies més atzaroses, tinc al davant i reclama una explic(it)ació. En aquest sentit, sempre és ben present la voluntat d'endinsar-me en la realitat complexa que m'envolta però, malgrat aquesta actitud irrenunciable envers una mirada holística, tinc la sensació que habitualment romanc a la superfície, com si fóra l'aigua que s'esvara incontrolable per la superfície de la taula metàl·lica. Per açò considere la reflexió poètica com una eina —necessària i insuficient alhora— per analitzar el món que sóc, tot i que no sempre puc fitar-lo ni representar-lo amb les paraules més justes. Potser aqueixa sensació de fracàs és la que impel·leix, com deia Beckett, a fracassar millor. I, potser per aquesta raó, la necessitat de descriure amb proximitat i precisió els detalls de la vida quotidiana, des d'una consciència que se sap fragmentària, n'és la resposta. La renúncia —quasi imposada per les múltiples limitacions— a una visió, percepció i descripció holística del món afavoreix, en el meu cas, l'atenció cap a tot allò que de fragmentari o minúscul existeix al meu voltant i, en conseqüència, construeix la meua mirada, és a dir, em construeix. Per això, en aquest sentit, definiria els poemes com a tesel·les, com a fragments incomplets que amb temps, paciència i cura podrien generar un mosaic complet —sempre a partir d'una lectura/interpretació posterior. Malgrat aquest intent de reflexió —com deia adés, tangencial i incomplet— sobre la poètica pròpia, diria que tot és, aparentment, més senzill. Tot plegat, per mi, podria condensar-se en la troballa lèxica i experimental de Ponç Pons: el concepte d'escriviure. El lligam inextricable entre vivències i escriptura és, en el marc de la creació poètica de tal intensitat —al meu parer— que impedeix la seua separació. Teoritzar poèticament des d'una perspectiva objectiva em resulta, en conseqüència, impossible. Les connexions entre vida —amb totes les seues implicacions, angles, rebel·lies, subterfugis, alegries, etc.— i escriptura són massa profundes i confuses, amb la qual cosa no resulta fàcil il·luminar les regions abissals de la consciència a partir de l'arqueologia del llenguatge. Tanmateix, a voltes, de sobte, un llampec il·lumina amb la seua resplendor viva i instantània les profunditats: és llavors quan tot esclata per dins i naix el poema.

Begonya Pozo