[Fragment]
|
|
Jo sóc aquell que em dic
Ròmul, romà |
|
|
|
de gest cansat i irònic,
pensatiu, |
|
|
|
de perfil encunyat a les
monedes. |
|
|
|
M'agraden Mahler, Mozart
sobretot. |
|
|
|
I el silenci dels astres. Tinc mil
anys. |
|
|
|
|
No us contaré la coneguda
història |
|
|
|
ni us descriuré el paisatge
on he viscut: |
|
|
|
aquell riu ample, amb tarongers
florits, |
|
|
|
i, més amunt, la terra roja
i dura |
|
|
|
d'oliveres i vinya, el cel
d'estiu |
|
|
|
com la fulla esmolada d'una
espasa. |
|
|
|
I a prop la mar, la mar que tant
estimo. |
|
|
|
|
Aquí he viscut i això
conec. Mireu: |
|
|
|
funesta és l'aigua per al
blat madur, |
|
|
|
funest el vendaval per a
l'arbreda, |
|
|
|
funestos per a mi els déus
enfurits. |
|
|
|
Dolç, en canvi, és
l'arboç per a l'ovella, |
|
|
|
dolça per als sembrats la
lenta pluja |
|
|
|
i dolça per a mi ta
companyia. |
|
|
|
|
Et vaig conèixer encara
adolescent |
|
|
|
d'ulls com obscures roses, com
jardins |
|
|
|
negres en la penombra. (I vaig
pensar |
|
|
|
que el negre era el color de la
bellesa.) |
|
|
|
|
L'onada antiga no la sap
ningú, |
|
|
|
però el mestral cabells
descabellava. |
|
|
|
Cabells com serps. Serpents sobre
les sines. |
|
|
|
Ferit estic de vidres
estellats |
|
|
|
(vidres endins, però, l'amor
em crida). |
|
|
|
Ferit estic de mots i de
silencis, |
|
|
|
de trossejada argila, asclades
fustes, |
|
|
|
poderoses forestes desolades. |
|
|
|
L'or primitiu era una flor
ferida |
|
|
|
i aquells boscos que foren verdor
pura |
|
|
|
són abatuts avui a tall i
cas. |
|
|
|
|
(De noves penes em convé fer
versos. |
|
|
|
Tant com t'hauria amat, tant com
t'hauria |
|
|
|
besat els ulls i len-ta-ment els
llavis. |
|
|
|
—Els meus ulls negres: no com
un llampec. |
|
|
|
—I els dolços llavis:
no com una espasa.) |
|
|
|
|
Espases, si de cas, vindran
més tard. |
|
|
|
Tasses de neu s'enduien la
florida, |
|
|
|
pedres trencaven els espills de
l'aigua, |
|
|
|
boira cobria el rostre de la
lluna. |
|
|
|
|
Per tot arreu pistoles
parabellum, |
|
|
|
per tot arreu tricornis
xarolats. |
|
|
|
Tricornis i cavalls, a punta
d'alba, |
|
|
|
per prats humits, per sendes de
foscúria. |
|
|
|
Verd, Roig i Blanc. No pas penons
anglesos. |
|
|
|
|
Si cavalls passen, núvols
passaran. |
|
|
|
I hi ha un silenci ingenu de
roselles |
|
|
|
—papàvers
innocents— mentre a les places |
|
|
|
surten noies en flor, amb els ulls
brillants |
|
|
|
i jeans elàstics i cintura
prima. |
|
|
|
|
Tot comença amb un aire
divertit, |
|
|
|
tot comença amb un aire
d'esperança |
|
|
|
tan Verd com les destrals dels
llenyataires, |
|
|
|
tan Roig com les sotanes dels
canonges, |
|
|
|
tan Blanc com les membranes dels
insectes. |
|
|
|
Però l'home és
més fràgil que la rosa. |
|
|
|
|
Tot i així —cal
tenir-ho molt present— |
|
|
|
a ma vida privada no l'afecten |
|
|
|
la còpula ancestral de les
tortugues |
|
|
|
ni les reserves d'or dels bancs
suïssos. |
|
|
|
Trio el menú: vedella amb
moixernons; |
|
|
|
i un priorat; i un suc de
mandarina. |
|
|
|
—Què més vol el
senyor? |
|
|
|
—Tranquil·litat.
|
|
|
|
Vull morir dolçament com les
acàcies |
|
|
|
que arriba abril i no rebroten.
Vull... |
|
|
|
(Bull l'olla al foc com deu bullir
l'infern.) |
|
|
|
|
L'infern de les bagasses
espanyoles |
|
|
|
que encara fan l'ofici als antics
calls |
|
|
|
d'Istanbul. Gonococs i
treponemes. |
|
|
|
(Les cartes que no he escrit. I
aquell sonet |
|
|
|
—verda en els verds de mentes
boreals— |
|
|
|
on la menta rimava amb els teus
llavis.) |
|
|
|
|
—Aquesta nit he somniat en
tu. |
|
|
|
(Molt t'he estimat, amiga, a totes
hores.) |
|
|
|
—Mai no puc jeure del mateix
costat. |
|
|
|
(I vos creieu en el descans
etern?) |
|
|
|
—Harmonitzava idees i
paraules. |
|
|
|
(L'obra ben feta és
càntir que no raja.) |
|
|
|
—Jo sempre he estat un home
de principis. |
|
|
|
(Alguns canons abans van ser
campanes.) |
|
|
|
|
I, per damunt de tot, el
desconsol, |
|
|
|
i els titulars suspectes dels
diaris, |
|
|
|
i les galtes de llet i de
maduixa, |
|
|
|
i l'arquejada neu del coll dels
cignes, |
|
|
|
i l'espiral de foc de les
metàfores, |
|
|
|
i el pubis ros de Venus
Afrodita, |
|
|
|
i els ossos dels amics que van
morir, |
|
|
|
i els crepuscles de cendra i de
tenebres, |
|
|
|
i el rostre de Déu Pare, i
les presons, |
|
|
|
i la garsa i la flor del
taronger, |
|
|
|
i les sabates netes dels
diumenges, |
|
|
|
i les fràgils conquilles
submarines, |
|
|
|
i el vent del nord tallant com un
coltell, |
|
|
|
i els rellotges parats a dos quarts
d'onze, |
|
|
|
i els reculls de sinònims i
d'antònims, |
|
|
|
i els sants de guix amb ulls de
porcellana, |
|
|
|
i el fil que ens porta, bons
minyons, al fons |
|
|
|
del laberint grotesc. No sóc
Teseu. |
|
|
|
|
Teseu, Teseu! On hem perdut el
fil? |
|
|
|
Amb fils teixim tapissos
delicats |
|
|
|
i, amb paraules, poemes
resplendents; |
|
|
|
però el revers és el
secret, l'ordit: |
|
|
|
guaita la cara oculta de la
lluna |
|
|
|
i la lletra petita dels
contractes. |
|
|
|
[Fragmento]
|
|
Aquel que llaman Rómulo soy yo, |
|
|
|
un romano de gesto pensativo, |
|
|
|
irónico y cansado juntamente, |
|
|
|
de perfil acuñado en las monedas. |
|
|
|
Mil años he vivido. Mozart, Mahler |
|
|
|
y el silencio del cielo me enamoran. |
|
|
|
|
No os contaré la historia ya
sabida |
|
|
|
ni hablaré del paisaje donde vivo: |
|
|
|
los naranjos en flor, el ancho
río, |
|
|
|
la tierra roja y dura, más arriba, |
|
|
|
con olivos y viña. Y en verano |
|
|
|
el cielo como el filo de una espada. |
|
|
|
Y muy cerca la mar, que tanto quiero. |
|
|
|
|
Aquí vivo y esto es lo que
conozco: |
|
|
|
funesta el agua para el trigo en flor, |
|
|
|
funesto para el soto el vendaval, |
|
|
|
funesta para mí la ira divina. |
|
|
|
Dulce, en cambio, a la oveja es el
madroño, |
|
|
|
dulce para la siembra el agua mansa |
|
|
|
y dulce para mí tu
compañía. |
|
|
|
|
De adolescente te encontré: los
ojos |
|
|
|
como rosas oscuras o jardines |
|
|
|
sumidos en penumbra. (Y supe entonces |
|
|
|
que era el negro el color de la belleza). |
|
|
|
|
Nadie sabe las olas que se fueron, |
|
|
|
mas el mistral el pelo despeinaba. |
|
|
|
Sierpes en los cabellos y en los senos. |
|
|
|
Abren mi herida vidrios afilados |
|
|
|
(vidrios punzantes, mas amor me llama). |
|
|
|
Hieren mi alma nombres y silencios, |
|
|
|
trozos de arcilla, astillas de madera, |
|
|
|
poderosas florestas desoladas. |
|
|
|
El oro antiguo era una flor herida |
|
|
|
y los bosques que fueron frondas puras |
|
|
|
se abaten hoy a tajos y recazos. |
|
|
|
|
(Con nuevas penas forjaré mis
versos. |
|
|
|
Tanto te habría amado, tanto
habría |
|
|
|
besado labios y ojos len-ta-men-te. |
|
|
|
—Mis ojos negros: no como un
relámpago. |
|
|
|
—Los labios dulces: no como una
espada). |
|
|
|
|
Las espadas, tal vez, vendrán más
tarde. |
|
|
|
Marchitaban la flor tazas de nieve, |
|
|
|
piedras quebraban los espejos de agua, |
|
|
|
niebla cubría el rostro de la
luna. |
|
|
|
|
Un sinfín de pistolas
parabéllum, |
|
|
|
un sinfín de tricornios
charolados. |
|
|
|
Tricornios y caballos, con el alba, |
|
|
|
por senderos de sombra y prados
húmedos. |
|
|
|
¿Y los colores? Verde, rojo y
blanco. |
|
|
|
No de la fiera Albión el
estandarte. |
|
|
|
|
Pasan caballos, nubes pasarán. |
|
|
|
Hay un silencio ingenuo de amapolas |
|
|
|
—papáver inocente— y en las
plazas |
|
|
|
muchachitas en flor de ojos brillantes, |
|
|
|
y de cinturas y de jeans
elásticos. |
|
|
|
|
Todo empieza con aire divertido, |
|
|
|
todo empieza con aire de esperanza. |
|
|
|
Verde como el destral del leñador, |
|
|
|
Rojo como sotana de canónigo, |
|
|
|
Blanco como la binza de un insecto. |
|
|
|
Pero el hombre es más frágil que la
rosa. |
|
|
|
|
Sin embargo —y hay que tenerlo en
cuenta— |
|
|
|
a mi vida privada no le influyen |
|
|
|
la cópula ancestral de las
tortugas |
|
|
|
ni las reservas de oro en bancos suizos. |
|
|
|
El menú elijo: setas con ternera; |
|
|
|
y un priorato; y zumo de naranja. |
|
|
|
—¿Qué más quiere el
señor? |
|
|
|
—Tranquilidad.
|
|
|
|
Dulcemente morir, como una acacia |
|
|
|
que llega abril y no rebrota. Quiero... |
|
|
|
(Borbollonea la olla en el hogar |
|
|
|
igual que en el infierno los pecados). |
|
|
|
|
Infierno de bagasas españolas |
|
|
|
que trabajan en barrios miserables |
|
|
|
de un Estambul con blenorragia y
sífilis. |
|
|
|
Cartas que no escribí. Y aquel
soneto |
|
|
|
—verde en los verdes de polares
mentas— |
|
|
|
donde menta rimaba con tus labios. |
|
|
|
|
—He soñado contigo en esta
noche. |
|
|
|
(Te he amado tanto, amiga, a todas
horas). |
|
|
|
—Nunca puedo dormir de un mismo
lado. |
|
|
|
(¿Podéis creer en el descanso
eterno?) |
|
|
|
—Armonizaba ideas y palabras. |
|
|
|
(La obra bien hecha es cántaro sin
agua). |
|
|
|
—Yo siempre he sido un hombre de
principios. |
|
|
|
(Hay cañones nacidos de campanas). |
|
|
|
|
Por encima de todo, el desconsuelo, |
|
|
|
inciertos titulares de periódico, |
|
|
|
las mejillas de fresas y de leche, |
|
|
|
arco de nieve el cuello de los cisnes, |
|
|
|
el incendio espiral de las
metáforas, |
|
|
|
monte de Venus rubio de Afrodita, |
|
|
|
un osario de amigos que murieron, |
|
|
|
atardeceres de ceniza y sombra, |
|
|
|
el rostro de Dios Padre, y las prisiones, |
|
|
|
y la garza y la flor de los naranjos, |
|
|
|
y los zapatos limpios del domingo, |
|
|
|
y las frágiles conchas submarinas, |
|
|
|
y el cuchillo afilado del mistral, |
|
|
|
los relojes parados a las once, |
|
|
|
las listas de sinónimos y
antónimos, |
|
|
|
santos de yeso, ojos de porcelana, |
|
|
|
y el hilo que nos saca del grotesco |
|
|
|
laberinto. Mas yo no soy Teseo. |
|
|
|
|
¡Teseo! ¿Dónde el hilo hemos
perdido |
|
|
|
para tejer tapices delicados, |
|
|
|
versos fulgentes y palabras bellas? |
|
|
|
El secreto es la urdimbre, es el reverso: |
|
|
|
mira la cara oculta de la luna |
|
|
|
y la letra pequeña del contrato. |
|
|
|
Parlo d'un riu mític i
remorós
|
|
Tot sovint penso que la meva
infància |
|
|
|
té una dolça i
secreta remor d'aigua. |
|
|
|
Parlo de la verdor d'un delta
immens; |
|
|
|
parlo dels vols dels ibis (milers
d'ibis |
|
|
|
com volves vives de la neu
més blanca) |
|
|
|
i del flamenc rosat (de
l'íntim rosa |
|
|
|
d'un pit de noia gairebé
entrevist). |
|
|
|
I parlo del coll-verd brunzint per
l'aire |
|
|
|
com la pedra llançada per la
fona, |
|
|
|
de l'anguila subtil com la
serpent, |
|
|
|
la tenca platejada de les
basses. |
|
|
|
Parlo del llarg silenci on es
fonien |
|
|
|
l'aigua dolça del riu, la
mar amarga. |
|
|
|
|
Parlo d'un riu entre canyars,
domèstic; |
|
|
|
parlo —Virgili amic—de
l'horta ufana, |
|
|
|
dels tarongers florits i l'api
tendre, |
|
|
|
de l'aixada i la falç, del
gos a l'era. |
|
|
|
(Lluny, pel cel clar, va un vol
daurat de garses.) |
|
|
|
|
Parlo d'un riu antic, solcat
encara |
|
|
|
pels vells llaguts: els
últims, llegendaris |
|
|
|
llaguts, tan afuats com una
espasa, |
|
|
|
i carregats de vi, de llana,
d'ordi, |
|
|
|
i amb mariners cantant sobre la
popa. |
|
|
|
|
Parlo d'un lent crepuscle que
posava |
|
|
|
or tremolós a l'aigua
amorosida, |
|
|
|
punts de llum a les ales dels
insectes, |
|
|
|
solars reflectiments als ponts
llunyans. |
|
|
|
|
Dolça remor de l'aigua en el
record. |
|
|
|
Hablo de un río mítico y
rumoroso
|
|
A menudo recuerdo que en mi infancia |
|
|
|
hubo un dulce y secreto rumor de agua. |
|
|
|
Hablo aquí del verdor de un delta
inmenso; |
|
|
|
hablo del vuelo de los ibis (miles |
|
|
|
de ibis como copos de nieve pura) |
|
|
|
y del bello flamenco sonrosado |
|
|
|
(rosa íntimo de un seno
adolescente |
|
|
|
apenas entrevisto). |
|
|
|
Y hablo del azulón rasgando el
aire |
|
|
|
como piedra lanzada por la honda, |
|
|
|
de la anguila sutil cual la serpiente, |
|
|
|
la tenca plateada en los estanques. |
|
|
|
Y de un largo silencio que anudaba |
|
|
|
agua dulce del río y mar amarga. |
|
|
|
|
Hablo de un río familiar que fluye |
|
|
|
entre cañaverales; |
|
|
|
hablo de la huerta feraz —Virgilio |
|
|
|
amigo—, de los naranjos en flor |
|
|
|
y la arsafraga tierna, |
|
|
|
de la azada y la hoz, del perro en la
era. |
|
|
|
Allá a lo lejos por el cielo claro |
|
|
|
cruzan las garzas en dorado vuelo. |
|
|
|
|
Hablo de un río antiguo y aún
surcado |
|
|
|
por los viejos laúdes,
legendarios, |
|
|
|
los últimos laúdes, |
|
|
|
agudos como espadas, |
|
|
|
arrumados de vino, |
|
|
|
de lana, de cebada: |
|
|
|
marineros que cantan en la popa. |
|
|
|
|
Hablo también de atardecidas
lentas |
|
|
|
tiñendo de oro trémulo |
|
|
|
el agua enternecida, |
|
|
|
los insectos con luz sobre sus alas, |
|
|
|
brillos del sol en los lejanos puentes. |
|
|
|
|
Dulce rumor del agua en el recuerdo. |
|
|
|
Fràgil com un vidre és
la memòria
|
|
Quin desconsol, oh Déu, i
quina angúnia |
|
|
|
despertar-me demà sense
memòria. |
|
|
|
I mirar-me a l'espill i no
coneixe'm. |
|
|
|
I veure davant meu un home
estrany, |
|
|
|
el cap ple de preguntes i de
boira. |
|
|
|
|
De quin color tenia els ulls ma
mare? |
|
|
|
Com era aquella dona que em va
amar? |
|
|
|
Quins els noms dels amics, quina la
pàtria? |
|
|
|
|
I no recordar res, no
recordar-me |
|
|
|
d'aquell noi que vaig ser fa deu
mil dies: |
|
|
|
Al tard les orenetes revolaven |
|
|
|
xisclant entre el daurat polsim
dels núvols |
|
|
|
i el so de les campanes i del
riu. |
|
|
|
I anava a l'Institut —les
matemàtiques, |
|
|
|
la lectura, el dibuix— i
m'agradava |
|
|
|
una noia de llargues trenes
rosses |
|
|
|
i ulls de color de pluja. Molt
després |
|
|
|
—me'n recordo—
vingueren la Botànica |
|
|
|
(pàl·lids, tristos
herbaris de flors seques), |
|
|
|
la simetria transparent del
quars |
|
|
|
i l'obsessiu hexàgon del
benzè. |
|
|
|
I, amb els amics, parlàvem
de poemes, |
|
|
|
de sexe i de mil coses
discutibles. |
|
|
|
I a nit ja entrada (nits de vi i de
roses), |
|
|
|
pensàvem ser immortals:
pintar graffiti |
|
|
|
ben insolents a les parets
més blanques, |
|
|
|
aparellar artefactes voladors, |
|
|
|
trencar a cops de martell safirs
puríssims, |
|
|
|
besar els llavis gelats de les
estàtues. |
|
|
|
|
(La primera besada —me'n
recordo— |
|
|
|
va ser una nit de músiques
llunyanes |
|
|
|
vora la mar i uns pits de nata
tèbia.) |
|
|
|
|
Recordo tantes coses. I
m'adono |
|
|
|
que dins el cos tinc més
records que vísceres. |
|
|
|
|
De cop comprenc que l'home
és la memòria. |
|
|
|
Frágil como el cristal es la
memoria
|
|
Qué desconsuelo, oh Dios, y qué
congoja |
|
|
|
despertarme mañana sin memoria. |
|
|
|
Y no reconocerme en el espejo. |
|
|
|
Y verme frente a mí como a un
extraño, |
|
|
|
anegado de dudas y de sombras. |
|
|
|
|
¿Cómo eran los ojos de mi
madre? |
|
|
|
¿Cómo aquella mujer que me amó
tanto? |
|
|
|
¿Quiénes son mis amigos?
¿Cuál mi patria? |
|
|
|
|
Y no recordar nada, no acordarme |
|
|
|
del muchacho que fui en tiempos pasados: |
|
|
|
Atardecer con vuelo y con murmullo |
|
|
|
de golondrinas que cruzan el dorado |
|
|
|
velo crepuscular entre las nubes |
|
|
|
y el son de las campanas y del
río. |
|
|
|
Iba yo al Instituto
—matemáticas, |
|
|
|
la lectura, dibujo— y me gustaba |
|
|
|
una chica de largas trenzas blondas |
|
|
|
y ojos color de lluvia. Ya después |
|
|
|
—bien me acuerdo— vinieron la
Botánica |
|
|
|
(flores secas en tristes herbolarios), |
|
|
|
la simetría límpida del
cuarzo |
|
|
|
y el obsesivo hexágono
bencénico. |
|
|
|
Los amigos hablábamos de versos, |
|
|
|
de sexo y de mil cosas discutibles. |
|
|
|
Contra el alba (ay, noches de vino y
rosas) |
|
|
|
soñábamos con la
inmortalidad: |
|
|
|
pintar sobre las paredes más
blancas |
|
|
|
graffitis insolentes, maquinar |
|
|
|
artefactos voladores, romper |
|
|
|
a martillazos las gemas más puras, |
|
|
|
besar los labios fríos de las
estatuas. |
|
|
|
|
(Y me acuerdo muy bien del primer beso; |
|
|
|
fue una noche de músicas remotas |
|
|
|
cerca del mar: tibios senos de nata). |
|
|
|
|
Recuerdo tantas cosas. Me doy cuenta |
|
|
|
que dentro de mi cuerpo se refugian |
|
|
|
más recuerdos que vísceras
contiene. |
|
|
|
|
Ahora lo sé: el hombre es su
memoria. |
|
|
|
Poema que tracta de distintes
varietats d'olors
|
|
Els gats surrealistes
fornicaven |
|
|
|
per terrats i teulades blancs de
lluna. |
|
|
|
Per la finestra entrava la
fragància |
|
|
|
—les nits d'estiu— dels
gessamins florits. |
|
|
|
També les nits de pluja
—me'n recordo— |
|
|
|
pujava un perfum tendre dels
sembrats. |
|
|
|
|
Jo tenia deu anys, i era aquell
poble |
|
|
|
un poble riu amunt, amb hortes,
sínies |
|
|
|
i un llarg carrer polsós,
tot ple de mosques |
|
|
|
brunzint sobre els pixats de gos i
el fem. |
|
|
|
(A migdia, a l'agost, no era gens
lírica |
|
|
|
aquella ferum agra.) Ben
diversa |
|
|
|
era la botigueta de les ties |
|
|
|
—de Maria i Clotilde—
sempre en ombra, |
|
|
|
sempre amb frescor de testos de
marduix |
|
|
|
i alfàbrega florida, al
petit pati. |
|
|
|
|
I tinc present la flaire del
tabac |
|
|
|
ordenat als prestatges, i
l'aroma |
|
|
|
del sucre candi, de la
regalèssia, |
|
|
|
del pebre roig, del moscatell, del
cànem |
|
|
|
i dels plecs de paper on jo
dibuixava |
|
|
|
altes torres i pòrtics vists
en somnis. |
|
|
|
(Maria em regalà un llibre
de solfa; |
|
|
|
Clotilde, boles de colors
nacrats |
|
|
|
i soldadets de plom de la Gran
Guerra.) |
|
|
|
|
Una vegada el riu inundà el
poble |
|
|
|
Quan va minvar, tot feia una
fetor |
|
|
|
de llac pudent, d'escata de peix
blau, |
|
|
|
de fruita corrompuda, de
sentina. |
|
|
|
|
Després, la primavera va ser
càlida, |
|
|
|
van florir les pereres i les
flors |
|
|
|
eren l'escuma blanca del
paisatge. |
|
|
|
Xisclaven els moixons. I vaig
conèixer |
|
|
|
Josefineta, de dotze anys i
rossa. |
|
|
|
|
(La pell li feia olor de
sabó i aigua.) |
|
|
|
Poema que versa sobre distintos
olores
|
|
Gatos surrealistas fornicaban |
|
|
|
blancos de luna por las azoteas. |
|
|
|
Por la ventana —noches de
verano— |
|
|
|
entraba la fragancia del jazmín. |
|
|
|
Y en las noches de lluvia me llegaba |
|
|
|
un aroma de tierra y de simiente. |
|
|
|
|
Yo tenía diez años, y aquel
pueblo |
|
|
|
era un pueblo río arriba, con
huertas, |
|
|
|
norias y una calle muy larga, polvo |
|
|
|
y moscas rehilando entre las meadas |
|
|
|
de perro y el estiércol. (Nada
lírico |
|
|
|
era en el mes de agosto, al
mediodía, |
|
|
|
aquel hedor hiriente). Bien distinto |
|
|
|
el pequeño comercio de mis
tías |
|
|
|
—de María y Clotilde— siempre en
sombra, |
|
|
|
con fragancia y frescor de mejorana |
|
|
|
y albahaca florida en el jardín. |
|
|
|
|
Y recuerdo el aroma del tabaco |
|
|
|
dispuesto en los estantes, el olor |
|
|
|
de azúcar cande, olor de regaliz, |
|
|
|
de pimentón, de moscatel, de
cáñamo, |
|
|
|
de pliegos de papel donde pintaba |
|
|
|
altas torres y pórticos
soñados. |
|
|
|
(María me entregó un libro de
solfa |
|
|
|
y Clotilde, soldaditos de plomo |
|
|
|
y bolas nacaradas de colores). |
|
|
|
|
Hubo una vez que el río inundó el
pueblo. |
|
|
|
Cuando menguó, era todo hediondez |
|
|
|
de albañales y escamas de pescado, |
|
|
|
de fruta descompuesta y de sentina. |
|
|
|
|
Cálida fue después la
primavera, |
|
|
|
brotaron los perales y sus flores |
|
|
|
eran la espuma blanca del paisaje. |
|
|
|
Los pájaros cantaban.
Conocí |
|
|
|
a Josefina: doce años y rubia. |
|
|
|
|
(La piel le olía sólo a jabón y
a agua). |
|
|
|
Havent llegit els Cants
d'amor del cavaller Ausiàs March
|
|
Aquesta nit estic tristíssim.
Tanco, |
|
|
|
flor de Gandia, falconer del
rei, |
|
|
|
sobre el teu llibre els ulls
cansats. Ressonen |
|
|
|
els versos amples i fragants, com
la |
|
|
|
remor del vent entre florides
branques. |
|
|
|
|
Lluny és Teresa, i
gairebé no dius |
|
|
|
ni el nom ni l'hora ni el secret
delit. |
|
|
|
Tant l'has besada en somnis, que
coneixes |
|
|
|
—més que el
marit— aquell tremolor |
|
|
|
lleu del llavi roig i de la sina
blanca. |
|
|
|
|
Però el temps,
Ausiàs, en va transcorre. |
|
|
|
I sols et queda el persistent
desig |
|
|
|
del ver amant que, contra tot,
espera. |
|
|
|
|
Que'ls amadors han en continu
esper. |
|
|
|
Después de leer los Cants
d'amor del caballero
Ausiàs March
|
|
En esta noche me inundo de tristeza. |
|
|
|
Cierro mis ojos tristes y cansados, |
|
|
|
halconero del rey, flor de Gandía, |
|
|
|
sobre este libro tuyo. |
|
|
|
Reverberan los versos, |
|
|
|
crecidos y fragantes, |
|
|
|
como el rumor del viento |
|
|
|
que acaricia las ramas florecidas. |
|
|
|
|
Está lejos Teresa, |
|
|
|
y no dices siquiera |
|
|
|
ni el nombre ni la hora |
|
|
|
ni el goce más secreto. |
|
|
|
Han sido tantos los besos soñados |
|
|
|
que, mejor que el marido, tú
conoces |
|
|
|
el ligero temblor |
|
|
|
del labio carmesí |
|
|
|
y de su pecho blanco. |
|
|
|
|
Mas el tiempo, Ausiàs March, se
desvanece. |
|
|
|
Y te queda tan sólo ya el deseo |
|
|
|
del verdadero amante |
|
|
|
que, contra todo, espera. |
|
|
|
|
Siempre están
los amantes en espera sin fin. |
|
|
|
A la memòria del
trobador Cerverí de Girona
|
|
Missenyor Jaume és bell com
un arcàngel. |
|
|
|
(Jo sóc pelut i rabassut,
ventrut, |
|
|
|
del color del safrà i de
garra curta.) |
|
|
|
Ell ama Berenguera, que és
esvelta |
|
|
|
com una canya tendra vora
l'aigua |
|
|
|
i que té els pits com dos
coloms blanquíssims. |
|
|
|
(Jo folgo amb les criades i les
meuques.) |
|
|
|
Rei d'Aragó, senyor de
Montpeller. |
|
|
|
(Jo no tinc ni camisa ni
flassada.) |
|
|
|
Ell és amic de cavallers i
savis. |
|
|
|
(Jo d'aquell embriac dit Lo
Templer, |
|
|
|
al qual li surt el vi per les
orelles.) |
|
|
|
|
Branda l'espasa el rei (Tant se
me'n fot!). |
|
|
|
Jo brando, el sirventès com
una daga |
|
|
|
que l'ànima fereix dels
enemics. |
|
|
|
I, si cal una rima d'amor
dolça, |
|
|
|
també la sé. O amarga
com el sèver. |
|
|
|
Jo, el més gran trobador,
dono de grat, |
|
|
|
als ignorants, proverbis; als rics,
faules. |
|
|
|
|
Margarides als porcs; als ases,
roses. |
|
|
|
A la memoria del trovador Cerverí de
Girona
|
|
Es mi señor don Jaime |
|
|
|
bello como un arcángel. |
|
|
|
(Yo, peludo y rechoncho, barrigón, |
|
|
|
de color de azafrán y paticorto). |
|
|
|
Él ama a Berenguela, que es
esbelta |
|
|
|
igual que un junco tierno junto al agua |
|
|
|
y son sus pechos dos palomas blancas. |
|
|
|
(Yo folgo con criadas y con putas). |
|
|
|
Rey de Aragón, señor de
Montpellier. |
|
|
|
(Yo no tengo camisa ni frazada). |
|
|
|
Él amigo de sabios y de nobles. |
|
|
|
(Yo de un ebrio al que llaman el
Templario |
|
|
|
y que rezuma alcohol por las orejas). |
|
|
|
|
Blande su espada el rey. (¡Poco me
importa!) |
|
|
|
Como una daga empuño el
serventesio |
|
|
|
que hiere el alma de mis enemigos. |
|
|
|
Y si una rima fuera menester, |
|
|
|
dulce de amor, o acaso acibarada, |
|
|
|
también puedo escribirla. |
|
|
|
|
Y yo, el más grande de los
trovadores, |
|
|
|
proverbios doy al vulgo, |
|
|
|
fábulas a los ricos. |
|
|
|
|
Perlas para los cerdos, y a los borricos
rosas. |
|
|
|
Antologia del poetes més
estimats
|
|
I ara, si us plau, parlem de
poesia. |
|
|
|
No em toqueu Carles Riba i Pere
Quart, |
|
|
|
que els tinc a una fornícula
de l'ànima |
|
|
|
sempre amb un pom fidel de flors
boscanes. |
|
|
|
|
Fragants roses als clàssics:
als llatins. |
|
|
|
I a Jordi de Sant Jordi. I a
Ausiàs, |
|
|
|
que conec pam a pam, com el cos
dolç |
|
|
|
d'una dona estimada
llargament, |
|
|
|
com perfet hom sent tota la
sabor. |
|
|
|
|
Afegiré el rector de
Vallfogona |
|
|
|
que l'ànima afligida
consolava. |
|
|
|
I l'Estellés, de Burjassot,
un riu |
|
|
|
d'imatges fulgurants. I
Ferrater, |
|
|
|
dit Gabriel, no pas àngel
caigut. |
|
|
|
|
Dels més recents, no en
parlo. Jo diria |
|
|
|
que, en general, són gent
d'ofici, buits |
|
|
|
com campanes, com gerres, com
sepulcres; |
|
|
|
però propicis al llorer
simbòlic |
|
|
|
compartit en il·lustres
estofats. |
|
|
|
|
Aleixandre, Neruda,
Federico?... |
|
|
|
Des de noi els conec. I, si escric
versos, |
|
|
|
les arrels del meu vers en ells
s'arrelen. |
|
|
|
Fa vergonya de dir-ho, però
és cert: |
|
|
|
quan jo llegia Góngora al
col·legi |
|
|
|
(era del año la estación
florida) |
|
|
|
ni als mapes existia
Catalunya. |
|
|
|
|
De Kavafis el grec
(l'anglès?, el turc?) |
|
|
|
recordo imatges inspirades.
Parla |
|
|
|
(i en parla molt
enamoradament) |
|
|
|
de la blanca esplendor del coll
airós, |
|
|
|
parla dels ulls, dels llavis, de
les galtes. |
|
|
|
(Però Kavafis parla d'ell.
Jo, d'ella.) |
|
|
|
|
D'Itàlia potser
recordaria |
|
|
|
Dante i Petrarca. (No per fer
bonic.) |
|
|
|
Dels francesos, en mi no en queda
petja: |
|
|
|
subtils antologies de llargs
versos |
|
|
|
monòtons, monocords i
monorims. |
|
|
|
Rimbaud potser. I Verlaine: un gust
d'absenta |
|
|
|
i un rostre trist de faune. Poca
cosa. |
|
|
|
Voici mon coeur qui n'a battu qu'en vain. |
|
|
|
|
En canvi —essent menut—
recordo un llibre |
|
|
|
de Hölderlin, pintat de
calaveres |
|
|
|
i donzelles tan
pàl·lides com llunes. |
|
|
|
I he llegit Rilke. I l'avorrit
Goethe. |
|
|
|
També —i anem als USA
de passada— |
|
|
|
jo em quedaria amb Sandburg i Allan
Poe. |
|
|
|
(Més que silvestre Whitman
és pedestre.) |
|
|
|
|
Finalment, els anglesos. Hi ha dos
noms |
|
|
|
que per damunt de tots m'han
fascinat: |
|
|
|
Shakespeare és l'oceà
ple de tenebres |
|
|
|
i, ensems, el cor flamíger
de la llum. |
|
|
|
|
(Tant l'he llegit i en tantes
circumstàncies |
|
|
|
que, de tots els meus llibres,
només Shakespeare |
|
|
|
està tan esllomat com un
esclau.) |
|
|
|
|
L'altre poeta és Eliot.
Quina conya, |
|
|
|
quin delicat i quin discret
encant |
|
|
|
barrejar Ovidi, els salms i trossos
d'òpera, |
|
|
|
passejar —travestit— el
vell Tirèsies |
|
|
|
amb mamelles de iaia per la
City, |
|
|
|
falsificar les cartes del
tarot |
|
|
|
i asseverar que els àngels
són perversos. |
|
|
|
|
De tot el que hem llegit, n'hem fet
substància. |
|
|
|
Antología de los poetas más
amados
|
|
Hablemos, por favor, de poesía. |
|
|
|
Dejadme a Carles Riba y Pere Quart, |
|
|
|
los tengo en un altar dentro del alma |
|
|
|
con un ramo de flores siempre fiel. |
|
|
|
|
Rosas para los clásicos latinos. |
|
|
|
Y a Jordi de Sant Jordi. Y a Ausiàs
March, |
|
|
|
que conozco mejor que al cuerpo tibio |
|
|
|
de una mujer amada largo tiempo |
|
|
|
como varón
perfecto aprecia su sabor. |
|
|
|
|
Y también al rector de Vallfogona |
|
|
|
que el ánima
afligida consolaba. |
|
|
|
Y a Estellés, de Burjasot, un
río |
|
|
|
de asombro hecho palabra. Y a Ferrater, |
|
|
|
Gabriel llamado y nunca ángel
caído. |
|
|
|
|
De poetas más próximos no
hablo, |
|
|
|
pues son, en general, gente de oficio, |
|
|
|
huecos como campanas o sepulcros, |
|
|
|
pero propicios al laurel simbólico |
|
|
|
compartido en ilustres estofados. |
|
|
|
|
¿Aleixandre, Neruda, Federico?... |
|
|
|
Desde niño los leo. |
|
|
|
La raíz de mis versos |
|
|
|
en sus versos arraiga. |
|
|
|
Da vergüenza decirlo, mas es cierto: |
|
|
|
cuando leía a Góngora en la
escuela |
|
|
|
(era del año
la estación florida) |
|
|
|
ni en los mapas estaba Cataluña. |
|
|
|
|
De Kavafis el griego (¿turco?,
¿inglés?) |
|
|
|
recuerdo imágenes brillantes.
Habla |
|
|
|
(y habla siempre con voz enamorada) |
|
|
|
de los ojos, los labios, las mejillas |
|
|
|
y del blanco esplendor de un gentil
cuello. |
|
|
|
(Kavafis habla de él, yo hablo de
ella). |
|
|
|
|
Vienen a mi memoria desde Italia |
|
|
|
Dante y Petrarca (nadie crea que es |
|
|
|
un adorno la cita). |
|
|
|
Los franceses no me dejaron huella: |
|
|
|
sutiles florilegios |
|
|
|
de caudalosos versos |
|
|
|
monocordes, monorrimos, monótonos. |
|
|
|
Tal vez Rimbaud. Y Verlaine: sabor de
absenta, |
|
|
|
gesto triste de fauno. Poca cosa. |
|
|
|
He aquí mi
corazón que latió en vano. |
|
|
|
|
Sí recuerdo, desde mi infancia, un
libro |
|
|
|
de Hölderlin, calaveras pintadas |
|
|
|
y pálidas doncellas como lunas. |
|
|
|
Leí a Rilke. Y al tedioso Goethe. |
|
|
|
También —vamos a USA de
pasada— |
|
|
|
me quedo con Carl Sandburg y Allan Poe. |
|
|
|
(Más que silvestre Whitman es
pedestre). |
|
|
|
|
Y al final, los ingleses. Los dos nombres |
|
|
|
que, sobre los demás, me han
fascinado: |
|
|
|
Shakespeare, el mar con tinte de
tinieblas |
|
|
|
y el corazón en llamas de la luz. |
|
|
|
(Y tanto lo he leído |
|
|
|
y de tantas maneras |
|
|
|
que, de todos mis libros, |
|
|
|
tan sólo los de Shakespeare |
|
|
|
están tan deslomados como
esclavos). |
|
|
|
|
Otro poeta es Eliot. Ah, qué
guasa, |
|
|
|
qué delicado y qué discreto
encanto |
|
|
|
fundir Ovidio, la ópera y los
salmos, |
|
|
|
pasear —travestido— al buen
Tiresias |
|
|
|
con sus mamas de vieja por la City, |
|
|
|
falsificar las cartas del tarot, |
|
|
|
e imaginar que hay ángeles
perversos. |
|
|
|
|
En todo lo que leí está mi
esencia. |
|
|
|
Després de llegir El
Directori de l'inquisidor Nicolau Eymeric
|
|
Morir com una flama: drets i
nets. |
|
|
|
En nom de Jesucrist i de sa
Mare, |
|
|
|
dels confessors, dels
màrtirs i les verges. |
|
|
|
|
Dels finestrals amb vidres
emplomats |
|
|
|
cau una llum perversa sobre
l'ara. |
|
|
|
Bisbes de mitra i bàcul fan
justícia |
|
|
|
—vèrbola de llatins
enrevessats— |
|
|
|
des de les trones
pàl·lides del vent |
|
|
|
enceses de centelles
iracundes. |
|
|
|
|
«Indicis són molt
certs de judaisme |
|
|
|
separar de la carn el greix,
posar-se |
|
|
|
dissabte roba neta, matar el
gall |
|
|
|
amb ganivet sense osca i,
sobretot, |
|
|
|
resar els salms ometent el Gloria
Patri. |
|
|
|
|
»De l'heretgia dels
il·luminats |
|
|
|
¿sabeu que, en alçar
Déu, tanquen els ulls? |
|
|
|
|
»Signes de moro són no
beure vi |
|
|
|
ni tastar carn de porc. Rentar-se
els braços |
|
|
|
i la cara i la boca, havent
dinat. |
|
|
|
|
»Són sospitosos en la
fe, en resum, |
|
|
|
els quiromàntics, els qui
guarden llibres |
|
|
|
expressament prohibits pel Sant
Ofici, |
|
|
|
tots els qui mercadegen cavalls i
armes |
|
|
|
amb propòsit de dur-los cap
a França.» |
|
|
|
|
Pels claustres desfilaven
sonadors |
|
|
|
tocant tabals d'aram i
cornamuses. |
|
|
|
Sobre els domassos, Agnus Dei
blanquíssims. |
|
|
|
I el foc crispat. I el fum dels
sarments tendres. |
|
|
|
|
I un sol desig: purifiquem el
món. |
|
|
|
Después de leer El Directorio del inquisidor
Nicolás Eymeric
|
|
Morir como una llama, altos y puros. |
|
|
|
En nombre de Jesús y de su Madre, |
|
|
|
de confesores, mártires y
vírgenes. |
|
|
|
|
Por ventanas con vidrios emplomados |
|
|
|
cae una luz perversa sobre el ara. |
|
|
|
Obispos con su mitra y con su
báculo |
|
|
|
imparten la justicia |
|
|
|
—facundia de latines
retorcidos— |
|
|
|
en los pálidos púlpitos del
viento |
|
|
|
prendidos de centellas iracundas. |
|
|
|
|
«De judaísmo son indicios
ciertos |
|
|
|
el separar la grasa de la carne, |
|
|
|
mudarse el sábado, matar el gallo |
|
|
|
con cuchillo sin mella y, sobre todo, |
|
|
|
vedar en la oración el Gloria
Patri. |
|
|
|
|
¿Sabéis que los herejes
alumbrados |
|
|
|
cierran los ojos al alzar a Dios? |
|
|
|
|
Signos de moro son |
|
|
|
no probar vino y cerdo. |
|
|
|
Enjuagarse los brazos y la cara |
|
|
|
y la boca después de haber comido. |
|
|
|
|
Así pues, en la fe son sospechosos |
|
|
|
los quiromantes, los que guardan libros |
|
|
|
que prohibió expresamente el Santo
Oficio, |
|
|
|
quienes tratan con armas y caballos |
|
|
|
con el fin de llevarlos para
Francia». |
|
|
|
|
En procesión solemne por los
claustros |
|
|
|
van tambores de cobre y cornamusas. |
|
|
|
En los damascos, Agnus Dei
blanquísimos. |
|
|
|
Crepita el fuego. Humean |
|
|
|
los sarmientos aún verdes. |
|
|
|
|
Y tan sólo un deseo: |
|
|
|
purificar el mundo. |
|
|
|
Poema que vaig començar a
escriure llavors del Vietnam i que acabo el 1984
|
|
Moren salvatgement,
sal-vat-ge-ment, |
|
|
|
cents d'homes, milers d'homes, cada
dia. |
|
|
|
Catul va escriure en verb
llatí: «Ploreu, |
|
|
|
fills de Cupido, i Venus.»
(Catul parla |
|
|
|
de la mort d'un ocell, cal
aclarir-ho.) |
|
|
|
|
Però, fa poc, morien a
Indoxina |
|
|
|
(set milions de tones de
metralla) |
|
|
|
homes —no ocells— com
torxes de napalm. |
|
|
|
(Diu el Merck Index,
sempre saberut, |
|
|
|
que «el napalm no és
pas tòxic». Però crema.) |
|
|
|
|
Arreu la iniquitat. I els
elegits |
|
|
|
dels déus (això fa
riure) escrivint versos |
|
|
|
—si pot ser
decasíl·labs ben sonors— |
|
|
|
mentre pels parcs amb roures i
glicines |
|
|
|
molt tendrament es besen els
amants. |
|
|
|
|
I a la tardor els concerts: Bach i
Beethoven. |
|
|
|
Xilografies críptiques de
Tàpies. |
|
|
|
Sextines —Joan Brossa—
cibernètiques. |
|
|
|
Barcelone la nuit. I Ganduxer. |
|
|
|
Moët et Chandon (no pas
xampany de fira). |
|
|
|
Boniques noies nòrdiques.
Polítics. |
|
|
|
La catedral (per cert, d'un
gòtic fals) |
|
|
|
amb les agulles d'or
enllumenades. |
|
|
|
La Maria del Mar cantant
Mallorca. |
|
|
|
Filosofia zen. Films de
Fellini... |
|
|
|
|
Amargament diré que tot va
bé. |
|
|
|
Poema iniciado cuando Vietnam y que termino
en 1984
|
|
Mueren sin compasión,
sin-com-pa-sión, |
|
|
|
hombres a cientos —miles— cada
día. |
|
|
|
Catulo lo escribió en latín:
«Llorad, |
|
|
|
hijos de Venus y Cupido». (Él
habla |
|
|
|
de un pájaro que muere, hay que
aclararlo). |
|
|
|
|
Pero en Vietnam morían, hace poco |
|
|
|
(toneladas de bombas a millones) |
|
|
|
hombres —no aves— cual teas de
napalm. |
|
|
|
(Cuenta el Merck
Index, siempre tan sabiondo: |
|
|
|
«no es tóxico el napalm». Ya...
pero abrasa). |
|
|
|
|
Reina la iniquidad. Los elegidos |
|
|
|
de los dioses (dejadme que me ría) |
|
|
|
escriben versos cultos |
|
|
|
—graves endecasílabos
sonoros— |
|
|
|
y en los parques con robles y glicinas |
|
|
|
se besan tiernamente los amantes. |
|
|
|
|
Los conciertos de otoño: Bach,
Beethoven... |
|
|
|
Xilografías crípticas de
Tàpies. |
|
|
|
Sextinas —Joan Brossa—
cibernéticas. |
|
|
|
Barcelone la nuit. Y Ganduxer. |
|
|
|
Moët et Chandon (que no champán de
feria). |
|
|
|
Hermosas chicas nórdicas.
Políticos. |
|
|
|
La catedral (por cierto, un falso
gótico) |
|
|
|
con las agujas de oro iluminadas. |
|
|
|
Y María del Mar canta a Mallorca. |
|
|
|
Filosofía zen. Films de Fellini... |
|
|
|
|
Todo va bien. Lo digo amargamente. |
|
|
|
Retrat del comte Guillem de Tolosa
|
A Bernat, pacientíssim escuder,
que —mort el comte— es va pixar sobre la
faç del seu senyor, sense cap respecte |
|
|
Igual que el llamp i que la
calabruixa, |
|
|
|
causa vas ser de malvestats i
estralls; |
|
|
|
tu que amaves els llavis de
maduixa |
|
|
|
tant o més que els falcons i
que els cavalls. |
|
|
|
|
Rodó de carns i amb la
ventrera fluixa, |
|
|
|
sobre les dones núbils dels
vassalls |
|
|
|
tenies —senyor nostre—
dret de cuixa, |
|
|
|
dret a escalfar-te al llit sense
abrigalls. |
|
|
|
|
Gras com un porc i prepotent,
és ara, |
|
|
|
quan el pit t'ha fiblat una
sageta |
|
|
|
i quan la mort el teu semblant
declara, |
|
|
|
|
que amb goig —senyor
malvat— obro l'aixeta |
|
|
|
dels meus ronyons sobre la teva
cara, |
|
|
|
i em pixo en tu i avio la
bufeta. |
|
|
|
Retrato del conde Guillem de
Tolosa
|
A Bernat,
pacientísimo escudero,
que —muerto el conde— meó sobre el rostro
de su señor, sin ningún respeto |
|
|
Igual que el rayo o una granizada |
|
|
|
fuiste causa de ruinas y de daños; |
|
|
|
tú que amabas los labios
carmesíes |
|
|
|
aún más que a tus halcones y
caballos. |
|
|
|
|
Amondongado y con el vientre flojo, |
|
|
|
gozabas del derecho de pernada |
|
|
|
sobre las hembras de la servidumbre, |
|
|
|
caldeando tu cama sin frazada. |
|
|
|
|
Ahora, cerdo prepotente y craso, |
|
|
|
con la muerte grabada en el semblante |
|
|
|
y el pecho de una flecha traspasado, |
|
|
|
|
con gozo —vil señor— sobre tu
cara |
|
|
|
relajo los esfínteres y orino: |
|
|
|
me meo en ti y disfruto la meada. |
|
|
|
Black
Panthers
|
A Angela Davis i als que vindran |
|
|
Somia el blanc bastard, tota la
nit, |
|
|
|
les fosques sines d'una
adolescent; |
|
|
|
de dia, enlaira atletes, com el
vent |
|
|
|
ràpids i forts, de
músculs de grafit. |
|
|
|
|
Negra raça d'esclaus, negre
neguit |
|
|
|
d'un llinatge que creix,
obscurament; |
|
|
|
formigues negres, negre
pensament |
|
|
|
condemnat al treball, al dol,
l'oblit. |
|
|
|
|
Ah, però vindrà un
dia —¡que vindrà!— |
|
|
|
que l'escuma, la calç, la
sal, la neu |
|
|
|
seran, de cop, vençudes pel
quitrà. |
|
|
|
|
I pels camins vedats a les
panteres |
|
|
|
—per les sendes que els
blancs avui passeu— |
|
|
|
hi haurà ossos blancs i
blanques calaveres. |
|
|
|
Black Panthers
|
A Angela Davis y
a los que vendrán |
|
|
Sueña el blanco bastardo, por la
noche, |
|
|
|
los senos brunos de una adolescente; |
|
|
|
de día, exalta a los atletas,
rápidos |
|
|
|
y fuertes como el viento, diamantinos. |
|
|
|
|
Negra raza de esclavos, ansia negra |
|
|
|
de un linaje que avanza, oscuramente; |
|
|
|
hormigas negras, negro pensamiento |
|
|
|
destinado al trabajo y al olvido. |
|
|
|
|
Llegará un día —¡claro que
vendrá!— |
|
|
|
que la espuma, la cal, la sal, la nieve |
|
|
|
serán vencidas por el
alquitrán. |
|
|
|
|
Y en la senda vedada a las panteras |
|
|
|
—ahora en exclusiva de los
blancos— |
|
|
|
habrá cráneos blancos, blancos
huesos. |
|
|
|
Arte
poética
|
A R. M., que me
ha enviado sus versos |
|
|
Si al escribir, amigo, eres tan vano |
|
|
|
que piensas que la rima y la medida |
|
|
|
esconden el secreto, cal y espinas |
|
|
|
te esperarán en el trovar cerrado. |
|
|
|
|
Palabra oscura y pensamiento vago |
|
|
|
tu sepultura cavarán, sin duda. |
|
|
|
El verso en sí no es literatura. |
|
|
|
La retórica, amigo, es sólo
fango. |
|
|
|
|
Sé cierto que más fácil que
escribir |
|
|
|
es dar consejos. Pese a los poetas |
|
|
|
malos, bella es la luz que cruza abril. |
|
|
|
|
Como Abraham, hay que tener coraje |
|
|
|
y matar, sin piedad, a nuestros hijos. |
|
|
|
Y salvar, de entre mil, sólo una
imagen. |
|
|
|
Còmodament instal·lats en
el tòpic
|
A J. M., abisme d'imbecil·litat |
|
|
Hi ha multitud de fets que, per
costum, |
|
|
|
donem per bons i a cegues
beneïm. |
|
|
|
Però, per judicar, cal filar
prim: |
|
|
|
que un savi és molt distint
d'una patum. |
|
|
|
|
Inherent a la femta és la
ferum, |
|
|
|
com la sang és
intrínseca a tot crim. |
|
|
|
El fum dels funerals cria
estalzim, |
|
|
|
i allí on hi ha foc se sap
perquè hi ha fum. |
|
|
|
|
Adagis ben vulgars. Però
afirmem |
|
|
|
—plens de raó—
que el peix picarà l'ham |
|
|
|
i que la barca avança a cop
de rem. |
|
|
|
|
(Dames provectes lluiten per la
fam, |
|
|
|
mentre prenen el te). Ningú
no tem |
|
|
|
que aquest món tan absurd
l'encengui un llamp. |
|
|
|