És bo d'escoltar, com s'ha dit, la veu dels historiadors medievals, i tractar de copsar com (diuen que) era realment el marc social de la sempre apassionant -i mai no suficientment coneguda- Europa del segle XV. Calia, si més no, fer un intent de planera aproximació als grans trets que la distingeixen com a media aetas.
Abans, però, m'hi vaig estar repassant el pensament d'un home tan medieval -i alhora modern- com ho fou el poeta de la Safor. Entenc que la intuïció i el moviment anímic d'Ausiàs March penetrà en visions d'una altra mena, però que tampoc no fóra bo perdre-les de vista. És cert que la poesia d'en March comporta una visió del món prou més de caire filosòfic, existencial, i quasi com atemporal i transcendent, però cal insistir ara i adés en la conveniència de la meditació i consideració dels versos d'Ausiàs a l'hora d'intentar copsar un dels possibles punts de fuga del sempre esmunyedís i polièdric horitzó medieval:
—29→
|
És curiós com Ausiàs ens proporciona advertències de caire i to moralista que sens dubte tindrien a veure amb el comportament no sempre exemplar dels homes i dones (artistes inclosos) de l'època medieval. D'altra banda el nostre poeta no sembla gaire satisfet del món on li ha pertocat de viure (el seu segle XV). D'aquí que expose plantejaments tan reivindicatius i justiciers com aquest: "Quant se mostrarà Déu aquí baix per punir els poderosos?".26 "Veus-aquí com els homes no honoren mai la gent de bé".27
Evidentment el discurs de la història i sobretot el dels historiadors és tot un altre (diferent de l'assenyalat per Ausiàs). I encara més, de forma especial, si es tracta d'un discurs seleccionat per un historiador de l'art que tot just cerca una petita -i potser desfigurada- aproximació a un moment tan llunyà en el temps i de tan difícil consumpció.
De vegades pense si no en tindríem prou i de sobres amb els versos suara esmentats d'Ausiàs. Però en fi, fem per atansar-nos-hi també des de la història i com a historiadors.
Segons Jacques Le Goff el marc social de tot l'Europa medieval (des del segle XI fins al segle XV) està dominat i impregnat "hasta sus últimas fibras" per la religió cristiana. En aquesta llarga època -diu Le Goff-, hi ha "un número insignificante de negadores de la existencia de Dios",28 asseveració que en molt bona mesura ens és —30→ confirmada per la poesia tota d'Ausiàs March, així com per la gran majoria de les manifestacions artístiques d'aquell temps. La figura i els símbols de Jesucrist, per exemple, encarnació de Déu, estaven presents pertot arreu.
L'Edat Mitjana (media aetas, medium aevum) fou en bona part una invenció dels humanistes del Renaixement italià, els quals hi veien en l'època medieval un temps maldestre i obscur, endarrerit; "The Dark Ages" o l'"Età Buia", com ha assenyalat la historiografia dels segles posteriors, seguint entre altres el pensament de Petrarca.29 Per contra, els homes del segle X, o els del XIII, creien que el seu món i la seua manera de concebre la realitat encara eren bastant afins als de l'Antiguitat clàssica. No hi veien tantes diferències com les que a posteriori hi van trobar Petrarca o Filarete, per exemple. La societat culta de l'Europa romànica i protogòtica entenia que el seu món es corresponia amb el darrer dels quatre regnes anunciats pel profeta Daniel, això és, el regne dels romans que heretaren els francs i que havia de perdurar fins al dia de la còlera divina, segons amonestava, per exemple, l'abat benedictí Adso Dervensis al seu Libellus de Antichristo, escrit el 954.30
L'art d'aquesta època era fonamentalment de formes i signes simbòlics. La forma no era, com afirmava Hug de Sant Víctor (s. XII), perfectament bella en si, sinó que calia entendre-la com un símbol de la perfecció ideal o divina; una perfecció forània a allò sensitiu, a la canviant quotidianitat, a l'espai i els temps propis dels éssers humans. La bellesa, per exemple, del Romànic, i encara la de bona part del pensament gòtic, no fou concebuda com una estricta imatge de la bellesa temporal, sinó com un símbol d'allò inaccessible per l'home, d'allò místic i transcendent. Aquesta bellesa no fou creada perquè l'home la desitgés per ella mateixa, sinó com un mitjà perquè l'esperit de l'home -més que no pas els ulls- assolís allò pur i immaterial, allò que més l'apropava a la benaurança de Déu. Un pensament i una interpretació de la fenomenologia i de l'estètica medieval que el mateix Ausiàs —31→ March posarà de relleu en nombrosos versos de la seua densa poesia, ja en el segle XV, poesia que Robert Archer ha plantejat com a "metàfora simbòlica":31
|
Fig. 8. Agnus Dei, pintura mural originària de l'ermita de la Vera Cruz, Maderuelo (Segovia); Madrid, Museo del Prado, c. 1125.
Unes vies d'expressió simbòliques (certament les d'Ausiàs sempre amb un to molt més humanitzat) que la plàstica del Romànic fou capaç d'enlairar fins a cotes ben elevades, però que també el Gòtic, com ens exposa Santiago Sebastián, emprà i féu valdre com un dels seus distintius més preuats.33 La figura, per exemple, de l'"Agnus Dei" (símbol de Jesucrist) (fig. 8) en resultà un dels —32→ signes per excel·lència del pensament cristià d'aquesta època. D'altra banda, la mansuetud de l'anyell ens és perfectament relacionable amb la submissió social a què hem al·ludit més amunt en referir-nos a Verriè; recordem en aquest sentit, per exemple, el conegut "Agnus Dei" de l'ermita de la Vera Cruz, de Maderuelo, Segòvia, que ara es conserva al Museu del Prado, obra de cap 1125 (fig. 8); o bé els "Ulls omnipresents de Déu" que apareixen a l'absis de Santa Maria d'Àneu, a la Vall d'Àneu (Pallars Sobirà), obra del primer quart del segle XII, i que ara es conserva al Museu Nacional d'Art de Catalunya (Barcelona). Hi apareix ací un àngel amb sis ales que a la mà esquerra sosté unes tenalles amb una brasa ardent destinada a purificar la boca, l'esperit i el pensament del profeta Isaïes; hi apareixen també les rodes de foc, habituals en les visions del dit profeta Isaïes; però sobretot hi apareixen nombrosos ulls que esdevenen, com s'ha dit, símbol inequívoc de l'omnipresència de Déu (fig.9).
Fig. 9. Mestre de Pedret (atribuït): Àngel amb els ulls omnipresents de Déu i el profeta Isaïes a la dreta, detall de l'absis de l'església de Santa Maria d'Aneu. Pallars Sobirà, Lleida; Barcelona, Museu Nacional d'Art de Catalunya, segles XI-XII.