Hem dit que l'home individual -o com a individualitat- és la criatura predilecta de Déu. ¿Com era, però, el conjunt d'aquella societat (religiosa, o almenys impregnada d'una viva noció de religiositat), on els artistes hi constituïen una petita partícula?
Tots els medievalistes n'estan d'acord: la societat europea era jeràrquica per damunt de tot (recordem les paraules de Frederic-Pau Verrié esmentades més amunt). "El deber del hombre medieval era permanecer donde Dios le había situado. Elevarse era señal de orgullo, rebajarse pecado vergonzoso. Había que respetar la organización de la sociedad querida por Dios y ésta respondía al principio de la jerarquía".75 De fet Von Martin ja va establir el 1932 que la societat medieval era conservadora i que, contràriament a l'"imperio libre de la ley natural" del Renaixement, romangué ancorada en una ordenació rígida i jeràrquica.76
La miniatura de la figura 22 (pàgina anterior) representa a la perfecció la idea de l'origen diví del concepte de jerarquia, del concepte de poder. De Déu (en aquest cas representat en la figura de Jesucrist) provenen els dos poders: l'espiritual (simbolitzat en les claus del regne del cel que s'atorga a Sant Pere), i el temporal (simbolitzat en l'espasa que s'ofereix a un rei terrenal). Aquest era el plantejament bàsic del De regimine principum, obra de Sant Tomàs d'Aquino, s. XIII, tot i que aquest gran teòleg matisava que la superioritat del poder espiritual sobre el temporal es referia a una finalitat sobrenatural, més que no pas al govern —47→ temporal. Abans, en canvi, el papa Bonifaci VIII, en la seua butlla Unam Sanctam, de 1302, encara sostenia una teocràcia amb dues espases (en la línia de la nostra imatge, fig.22), una espiritual i una altra temporal; la primera devia ser utilitzada per l'Església, la segona per a l'Església.77
La teoria de la jerarquia també fou defensada (entre molts altres) pel Pseudo-Dionís Areopagita,78 segons el qual la jerarquia celestial i la jerarquia eclesiàstica "volen explicar el sentit de totes les realitats creades -especialment dels éssers intel·lectuals als quals són ordenades les realitats materials- i de llurs dinamismes en relació amb Déu, suprema Tearquia o primer Principi de tot".79
D'aquí neix, en definitiva, la visió de l'home obedient en paraules de Le Goff: "La gran virtud, intelectual y social exigida al hombre medieval fue, sobre bases religiosas, la obediencia";80 a desgrat que poc a poc, des del segle XIII sobretot, sorgeix la figura del rebel que "no admite sin discusión el dominio de las jerarquías superiores y de la autoridad".81 Amb el rebel estem davant del principi del dubte metòdic que tant ha caracteritzat -des de sempre- la idiosincràsia dels europeus, juntament amb el que Le Goff entén com el sentit de raó i de llibertat.82 Amb tot, és el mateix Le Goff qui ja ens parla d'anhel de llibertat a l'època medieval, i de com fou l'Església com una mena de pionera en aquest tipus de reivindicacions, amb la bandera de la Libertas Ecclesiae. Una llibertat que maldava per la seua "independencia del mundo laico que la había sometido con la imposición del régimen feudal. La libertad fue, a partir de mediados del siglo XI, el santo y seña del gran movimiento de la reforma gregoriana".83
Els homes i les dones de l'Edat Mitjana tenien l'exemple més clar d'obediència en l'emblemàtica figura de Maria, la donzella de Natzaret, magistralment interpretada per nombrosos pintors i escultors d'aquesta època. És memorable, entre d'altres, l'"Anunciació" de Simone Martini, conservada a la Galeria dels Uffizi de Florència, obra en què es —48→ representa el moment sublim de fiat marià. La Verge ens apareix subtilment recollida i un xic paurosa, conformant una de les escenes més sinuoses, líriques i delicades de la pintura europea del gòtic internacional (fig. 23, p. 45). I com no recordar, al nord d'Europa, la detallista i summament anecdòtica "Anunciació" que del Mestre de Flémalle (Robert Campin) es conserva al Museu de Belles Arts de Brussel·les (c.1410-1440).84
Però no tot foren postures d'obediència submisa. El mateix Ausiàs patí i experimentà en la seua pròpia carn els efectes neguitosos del dubte i de la rebel·lia interna:
|
Fins i tot hi ha moments en què experimenta com una mena d'incorregible desesperança que el mena a desitjar la mort, o bé a maleir la pròpia existència:
|
De tota manera, són molts els rebels que poden contabilitzar-se a l'Edat Mitjana, entre els que, a més d'Abelardo (a cavall entre els segles XI-XII, "la primera gran figura del intelectual moderno"87), o de Savonarola (segle XV, el qual segons Bada "ni és heretge ni vol ser desobedient")88 hi trobem John Wiclif († 1384) i Joan Huss (1369-1415). El primer fou un professor de la universitat d'Oxford que admetia com úniques doctrines i culte a la Sagrada Escriptura; traduí la Bíblia ("Vulgata") i negà la Jerarquia. Abandonà el celibat, rebutjà l'Eucaristia i les indulgències i propugnà una Església nacional que veritablement visqués la pobresa evangèlica. Segons Georges Holmes, Wiclif (o Wycliffe) "demolió la validez teológica y filosófica de la Iglesia visible y toda su gama de órdenes religiosas y derecho canónico, sustituyéndola por autoridades laicas todopoderosas".89 El seu moviment —49→ fou suprimit a Anglaterra, però arrelà a Bohèmia (capital Praga), de la mà del sacerdot Joan Huss, el qual acabà sent executat per Segimon, rei de Brandeburg (Alemanya, a l'oest de Berlin). Sorgiren, tanmateix el hussites, seguidors de Huss (al qual feren heroi nacional bohemi), autors de nombroses revoltes camperoles enfront de l'oligarquia feudal del moment. Els escrits de Huss foren cremats, i les cendres del seu cos, cremat també, foren llençades al Rin.90
I d'època posterior, per posar només un exemple, s'escau recordar el conegut cas de Giordano Bruno (Nola, Nàpols 1548 - Roma 1600), esperit veritablement inquiet i molt crític; rebel típic del Renaixement. Ingressà en l'orde dominicana i s'ordenà sacerdot el 1572. Abandonà l'orde i marxà d'Itàlia per evitar ser jutjat d'heretgia. A Ginebra es féu calvinista però també tingué problemes amb les seues crítiques, per la qual cosa acabà sent excomunicat i expulsat. Més o menys li passà el mateix en les seues estades i relacions amb les universitats de París, d'Oxford i d'altres llocs d'Alemanya. A tot arreu tingué problemes pel seu esperit tan crític. Cultivà la màgia natural i sobretot cregué i potencià al màxim les possibilitats de la memòria, per tal de dotar la ment de poders quasi màgics. Retornà a Itàlia el 1591, on després de nombrosos i dolorosos infortunis fou cremat viu a Roma, per heretge, el 1600. A grans trets va defensar el pensament filosòfic i astronòmic de Copèrnic, segons el qual la terra no és el centre de l'univers. De tota manera, Giordano Bruno defensà sempre allò més bàsic i fonamental del pensament cristià, això és, que "tres son los principios de todas las cosas: Dios, la naturaleza y el arte; y tres son los efectos: el divino, el natural y el artificial".91
I per suposat ningú no ha d'oblidar-se del gran paper desenvolupat per la Inquisició tot al llarg de l'Edat Mitjana i del Renaixement. Era el famós tribunal eclesiàstic o Sant Ofici creat pel papa Luci III en 1184. Ordenava els bisbes que nomenaren persones honorables que, sota jurament, es comprometien a donar a conèixer els noms —50→ dels heretges. El 1229, al Concili de Toulouse, es féu més oficial. El 1232 s'instaurà a Aragó, d'on passà a Navarra, Castella i després a Amèrica. A Espanya fou suprimida per Napoleó el 1808, però encara es restablí el 1814 i es perllongà fins a 1834. A França fou suprimida el 1560; a Alemanya en temps de la Reforma, c. 1517; a Itàlia en 1870.
Fig. 24. Anònim italià: Martiri de Savonarola, detall, Florència, finals del segle XV.
La Inquisició, quin dubte hi ha, fou un instrument molt sever de control i repressió dels "rebels". La rebel·lia tingué un preu molt alt a l'època medieval i a la del Renaixement. A la fi, l'abast i la veritable significació del fenomen de la Inquisició en la història del pensament i de la cultura europea dels segles XV i XVI és a plena llum incommensurable. Potser la forma més penetrant de copsar la seua enorme influència fóra escoltar un fragment de la carta que el valencià Joan-Lluís Vives envià a Erasme de Rotterdam el 1529:
"Estic molt desanimat, no vull publicar res més; aquesta gent m'amoïna i, un cop acabat el llibre que he compost per a la reina d'Anglaterra, em lliuraré a l'oci en absolut".92 |
I en un to molt semblant va expressar-se l'humanista Rodrigo Manrique quan el 9 de desembre de 1533, de París estant, escriví a Lluís Vives el següent:
"Cada vez resulta más evidente que ya nadie podrá cultivar las buenas letras en España sin que al punto se descubran en él un cúmulo de herejías, de errores, de taras judaicas. De tal manera es esto así que se les ha impuesto silencio a los doctos; y a aquellos que corrían a la llamada de la erudición les ha inspirado, como dices, un enorme terror.93 |
Sempre m'ha sorprés -per no dir commogut- el mode tan fred i ordinari amb què un —51→ pintor anònim italià del segle XV narrà, amb tota mena de detalls, el martiri d'uns heretges -entre ells Savonarola- a la coneguda i bellíssima piazza della Signoria de Florència (fig. 24). És una escena veritablement escruixidora, però no pel simple fet del martiri (tres condemnats apareixen penjats al damunt d'un improvisat cadafal amb foc ardent freturós de consumir-los), sinó pel mode tan impassiu, fred i distant amb què semblen actuar tots els que, potser fortuïtament, hi transiten, enraonen, juguen, passegen a cavall o assisteixen -amb més flegma que no pas impaciència- a un sacrifici que per força devia resultar ordinari i sens dubte habitual a l'Europa d'aquell temps.94 A la tarima del fons, arrecerats al mur de la imponent façana del palazzo Vecchio (o de la Signoria), hi apareix el tribunal inquisidor, amb un bisbe (segurament el de Florència), algun frare dominic i d'altres homes de bé que semblen contribuir amb la seua mesurada aquiescència i conhortament. Al primer terme de l'esquerra s'hi observen els traginers assalariats que duen a les costelles les garbes de llenya suficient perquè el foc continue la seua feina purificadora. I al fons, amb un formós assaig de protocubisme urbà hi veiem un fragment de l'ufana Florència (fig. 24), aquella de la qual i per la qual, segons el dissortat i malguanyat Savonarola, vindria la reforma de tot Itàlia, i amb ella la penyora d'un nou paradís.95 Infaust somni.
Nogensmenys, el nostre pintor (un pintor anònim, discret, potser com s'escau a una gran part de la història universal de l'art, segrestada o menystinguda per la pròpia història i pels propis historiadors) acaba de desfer-nos l'encís i el somni políticoespiritual d'aquell monjo jeroni profundament religiós que, al capdavall, "havia volgut ajudar a viure la integritat de l'Evangeli".96
En canvi, a l'altra riba de l'Arno, en la veu ara de Marsilio Ficino (un altre bon pintor d'idees i de conceptes ad hoc)97 s'hi maldava per reprendre l'ordre de la jerarquia, fos o no aquesta, que ho fou mantes vegades, inquisitorial:
—52→"Muerto Savonarola, mientras los muchachos florentinos recogían de las orillas del Arno las reliquias del fraile para que pudieran ser luego veneradas por los no pocos llorones (piagnoni) supervivientes, el canónigo Marsilio Ficino redactaba su Apología contra el pobre difunto, sosteniendo que en la persona de Savonarola había tomado carne, no un demonio, sino toda una legión entera".98 |
Continuà, això no obstant -ara i adés-, arreu d'Europa, el desfici per la rebel·lia. Uns foren rebels contra l'esmentada jerarquia, i per tant heretges; d'altres, com el nostre Ausiàs, potser més contra la pròpia i indòmita natura, tothora procliu a un permanent -i alhora làbil- esperit d'heretgia, de contradicció:
|
Fig. 25. Bernardino Butinone i Bernardo Zenale: Torturat, detall de la Història de Sant Ambròs, capella Grifi, església de San Pietro in Gessate, Milà, c. 1490.
[Pàgina 53]
Fig. 26. Albrecht Dürer: El Cavaller, la Mort i el Diable, gravat en coure, 1513, (en Josep Meder: Dürer-Katalog, Viena 1932, núm. 74).
[Pàgina 53]
En qualsevol cas devem gratitud a nombrosos poetes, escultors i pintors pel simple fet d'haver-nos llegat petjades visuals i literàries de processos inquisitorials (recordem Pedro Berruguete en el seu "Auto de fe presidit per Sant Domingo de Guzmán", Museu del Prado, c.1490), d'heretges, de condemnats i de tanta gent malastruga que gosà porfidiejar en el si d'una jerarquia perfectament establerta, temuda i reconeguda. Ho féu, per exemple, Pisanello en nombrosos dibuixos de condemnats,102 però en aquesta selectiva ocasió em permet de cridar únicament l'atenció sobre l'"Home torturat" que Bernardino Butinone i Bernardo Zenale, pintors llombards, realitzaren cap el 1490 dins del conjunt de frescos de la capella Grifi (església de S. Pietro in Gessate, Milà), dedicats a Sant —53→ —54→ Ambròs (fig. 25, en pàgina anterior). El turmentat malfactor hi apareix tenallat i brutalment penjat per les mans a la corda d'una corriola, amb el dolorós afegit de dur una gruixuda rajola enganxada als peus. Dissortat patiment que només un mico (amb nosaltres) contempla de forma impassiva (fig.25, pàg. anterior). Com diria el poeta:
|
Queda molt clar, per tant, que la rígida -i de vegades massa inquisitiva- societat de l'època d'Ausiàs tenia perfectament assumida la divisió jeràrquica entre rics i pobres, Potentes et Pauperes, o també, des del segle XIII: entre Maiores -els nobles-, Mediocres -que són els burgesos- i Minores -que són els camperols o llauradors. O, en paraules més contundents d'Antoni Furió: en "Grassos i Miserables".104 De tota manera, la divisió jeràrquica més estesa i acceptada de la societat medieval és aquella que proposà el bisbe de Laó (de nom Aldalberó) en el seu Poème au roi Robert (c. 1030), en què de forma bastant meridiana parla d'Oratores, Bellatores et Laboratores, això és, del Monjo, del Cavaller i del Camperol. ¡Quina divisió més oportuna i afortunada per a copsar l'essència social -encara que una mica imaginària com diria Duby- de l'Europa medieval!. Àdhuc uns segles després fou mantinguda pel parisí C. Loyseau, quan en el seu Tractat de les Ordes i Simples Dignitats, publicat el 1610, afermà:
"Uns estan consagrats particularment al servei de Déu; altres a conservar l'Estat mitjançant les armes; altres a alimentar-los mitjançant l'exèrcit de la pau. Aquests són els nostres tres ordes o estats generals de França: el Clergat, la Noblesa i el Tercer Estat".105 |
El monjo prega i és qui en aquests moments té i posseeix cultura, l'home del scriptorium, del studium, l'home que coneix correctament el llatí i que —55→ a més té el privilegi de la instrucció; com ha escrit Le Goff: "la equivalencia clericus igual a litteratus y laicus igual a illiteratus es ya significativa".106 D'altra banda un cenobi medieval era entès com una mena de preàmbul del paradís, l'espai sagrat entre el cel i la terra, illes d'ordre i de racionalitat. Alguns monjos (Romuald, Guillem de Volpiano, Desideri de Montecassino, Guillem d'Hirsan, Suger de Saint-Denis, Pere el Venerable o Bernat de Claravall) esdevingueren al seu temps un veritable prestigi, una respectuosa i reconeguda autoritat, una força de decisió i de convicció que fascinaven nombroses ànimes d'aquella època: rics i pobres, reis, nobles, cavallers i plebeus. Però sobretot, l'elecció monàstica és també, no ho oblidem, una elecció de cultura i de coneixement. Com ha escrit Giovanni Miccoli:
"Ciertamente, esa vocación es un hecho de elección y de gracia que descansa en la voluntad misteriosa de Dios -la predicación monástica insiste con fuerza en ese aspecto-, pero es también ocasión especial de elección, sede única para la formación de hombres superiores, provistos de instrumentos y posibilidades intelectuales y de expansión humana que escapan a la posesión y a la capacidad de los demás. No es casual que los siete dones del Espíritu Santo, el intelecto y la sabiduría, que constituyen su cima, se consideren algo exclusivo de la vida contemplativa, propia precisamente del estado monástico".107 |
El cavaller, en canvi, és un personatge molt més inquiet i freturós, més actiu. És el miles Christi, això es, el cavaller de Crist, l'heroi de la pugna spiritualis, és a dir, de la lluita contra l'infidel, contra el no creient, contra el diable, contra l'Anticrist; tots els cavallers, entre ells el nostre Ausiàs, conformen la militia Christi, són els athletae Domini; i fins i tot cal recordar que encara al segle XVI Erasme de Rotterdam va escriure el seu famós Enchiridion militis christiani (1515), o "Manual del Cavaller Cristià".108
—56→Erasme sostenia que "la vida del cristià és una milícia; cal conèixer l'enemic, les armes, l'estratègia, les pròpies forces, el propi ésser (l'home exterior i l'home interior), les afeccions i els vicis, i la seua radicació en l'home".109 Un pensament lúcid que en bona mesura no és lluny del propugnat per Ausiàs. Per a Erasme el precepte de l'antiga saviesa "coneix-te a tu mateix" esdevé una norma per al cavaller cristià que implica -com també tractà de fer el nostre cavaller Ausiàs March-110 reconèixer-se home carnal i espiritual alhora, amb una part visible i una altra d'invisible. Així, diu Erasme:
"L'home és, doncs, un animal prodigiós, format de dues o tres parts molt diferents: té una ànima que el fa semblant a un déu, i un cos que l'aproxima a les bèsties mudes. Aquestes dues naturaleses tan diferents entre elles, el summe artesà les havia acordades en una perfecta harmonia. Però el serpent, l'enemic de la pau, les tornà a enfrontar en una funesta discòrdia, de manera que ja ni poden separar-se sense patir un gran turment, ni viure juntes sense una baralla contínua".111 |
Ausiàs també parlà i s'expressà en termes semblants als d'Erasme, en plantejar l'home, el cavaller, el poeta, i crec que també l'artista, com un ésser tocat de "brut e de celestial":
|
Però és que els mateixos artistes ens parlen igualment de tot això. Un pintor, per exemple, tan conegut i afamat com Dürer (Nuremberg 1471-1528) fou un fervent admirador del cavaller Erasme, nomenat així pel propi Dürer en el seu Diari de viatge pels Països Baixos. Un Diari en el qual sembla inspirar-se a l'hora de realitzar el seu famós gravat d'"El Cavaller, la Mort, i el Diable", obra impressionant, escruixidora, signada i datada en 1513 (fig. 26, en pàg. 53). Una obra en la que tant la mort com el diable s'interposen en el camí —57→ del cavaller (tal i com també succeeix en el magre i ausiasmarquià cavaller que Ingmar Bergman creà per al tan conegut Det sjunde inseglet, "El setè segell", el 1959), a desgrat de la fermesa amb què aquest cavalca i malda pel seu desafiament.113 El propi Dürer va escriure en el seu diari més d'una lloança i reconeixença envers el gran humanista de Rotterdam, el qual tothora qualificà de miles Christi:
"Oh, Erasme de Rotterdam, ¿on hi seràs? escolta, tú, cavaller de Crist, cavalca amb Crist Senyor, protegeix la veritat, pren la corona de màrtir".114 |
Però si aquest fou l'ideari cavalleresc d'un pintor tan eximi com Dürer, molts altres poetes i escriptors d'aquella època tampoc no hi van restar a l'escapça. Ben al contrari, l'estadi del somni cavalleresc fou permanentment manllevat per altres personatges, com succeeix, per exemple, en l'emblemàtica i irrepetible figura de Tirant lo Blanc, cavaller emanat de la prodigiosa ploma de Joanot Martorell. Aquest, en referir-se al vell i alhora mític cavaller Guillem de Varoic, defensor del rei d'Anglaterra, mai no deixà de considerar-lo (igual que Dürer a Erasme) com un home destinat a "defendre la cristiandat e augmentar la santa fe catòlica", conseqüentment, a "baixar la supèrbia de la mafomètica secta".115 A la fi, i en paraules ara del Tirant:
|
No tots, però, ni de bon tros, foren cavallers modèlics o, si més no, diguem que no sempre es comportaren com veritables athletae Domini. El món d'Ausiàs, com el nostre, fou -i és- polivalent. El mateix Ausiàs ho fou de cavaller -i com a tal participà en diverses campanyes militars a terres italianes (Sardenya i Còrsega) al servei d'Alfons el Magnànim-, però a ulls de Joan Fuster el gruix de la vida d'Ausiàs fou "com la de qualsevol —58→ altre cavaller de l'època, que, tan esquematitzada i vista a distància, resulta notòriament mediocre.117 Però és que fins i tot el nostre poeta parlà de quimèrics cavallers que al seu temps s'hi trobaven en "estranyes sendes"; dissortats cavallers que fins i tot van arribar a fer de llurs béns, com expressà Ausiàs, coses abominables:
|
Finalmente el camperol o llaurador (i en general l'home -rural o ciutadà- d'oficis manuals i mecànics) és el personatge més marginat, a desgrat de ser el que, amb el seu treball, permet, possibilita i garanteix la subsistència de tota la societat medieval; és també l'home popular i sense cultura, l'home supersticiós que escolta i té en compte les bruixes i els bruixots, l'home manipulable pels oradors i pseudoradors d'aquella època. L'home, en definitiva, més feble del temps d'Ausiàs. Què diferent és aquesta visió de l'home medieval, de la propugnada més amunt per Pico della Mirandola i Marsilio Ficino (és a dir, la de l'home com a Mensura, Cúpula i Copola Mundi)!
Fig. 27. Pagesos segadors, detall de les pintures murals del castell de Buonconsiglio, Trento, Primera meitat del segle XV. Hi veiem un grup de camperols i camperoles fent les feines pròpies de juliol, mes de la sega. El sol crema mentre fan anar la dalla i les forques.
[Pàgina 59]
Fig. 28. Pieter Brueghel el Vell: El país de la xauxa, detall, Munic, Alte Pinakothek, c. 1550.
[Pàgina 59]
L'historiador Ferran Garcia-Oliver ha condensat amb mots lúcids la realitat del País Valencià a la tardor de l'Edat Mitjana, extrapolable -òbviament amb nombrosos matisos- a molts altres indrets de l'Europa medieval. Ha parlat amb encert d'una "terra de feudals",119 amb tot el que això significa. "S'hi imposaren, doncs -esmenta Garcia-Oliver-, disciplines, fidelitats, obediències",120 és a dir, un munt de gravàmens que tant els llauradors o camperols del País Valencià, com tants altres d'arreu de l'Europa d'Ausiàs, sufragaven amb religiosa assiduïtat i fidelitat, bé que amb no poques recances contestatàries121 (fig.27). I ací, escabussats entre somnis, opressions i alguna que altra enyorada compensació socioeconòmica, hi viurien -i moririen- nombroses persones (entre —59→ —60→ ells poetes sense grans studiums i pedrapiquers o pintors de tota mena), bé que quasi sempre, com ha escrit Huizinga, amb l'"anhel d'una vida més bella".122 I en aquest sentit, el propi Ausiàs, de forma nua i escarida, també es va referir als camperols del seu temps, potser als del seu propi feu de Beniarjó, en termes certament no gaire despectius, o almenys amb un cert to de consideració i benignitat:
|
I pel que fa a l'artista (del qual ens ocuparem més extensament en propers capítols), podem afirmar que de vegades estava més a prop de l'estatus del camperol, que no pas dels cercles dels cavallers, dels mercaders o dels burgesos adinerats. En realitat l'artista era un menestral, és a dir, un home d'ofici, un home que professava una art mecànica. Un laboratore que en lloc de treballar la terra s'ocupava d'embellir, d'acolorir i fer més amables algunes petites parcel·les de la societat i dels espais més o menys vitals del món medieval. Com ha deixat escrit Martin Wackernagel, referit al segle XV italià, "stando ai suoi guadagni, al tipo di lavoro e al tenore di vita, l'artista, in linia di massima, faceva parte socialmente della classe artigiana medio-alta".124 I pel que fa al País Valencià d'Ausiàs March hem de recordar, en paraules ara de Miguel Falomir, que "ni de las filas de la nobleza, ni de las del patriciado urbano o las profesiones liberales, ni siquiera de las del comercio se nutrió la actividad artística valenciana".125