Visor de obras.

És bo de recordar que tot al llarg de l'Edat Mitjana "la carga didáctica e ideológica de la imagen pintada o esculpida prevalece mucho tiempo sobre el valor propiamente estético".3 És a dir, fins a l'emancipació d'alguns focus de l'art del Renaixement a Itàlia (que tampoc no els hauríem de sobredimensionar), a l'art europeu preval molt més el sentit purament tradicional, simbòlic, artesanal, didàctic i ideològic del seu contingut religiós, que no pas el pròpiament artístico-estètic com podria succeir a la nostra època. Per a Julius Schlosser les obres d'art medievals ens ensenyen "que toda la vida terrenal no es sino la preparación para otra más digna y mejor en el más allá".¹⁸¹

En realitat aquesta mena de simbiosi entre vida natural i sobrenatural, entres aspectes quotidians i d'altres de més transcendents, entre profà i sacre, era un fet acceptat, assumit i viscut per gairebé tothom. Ausiàs, per exemple, que en aquest sentit se'ns mostra com impecablement europeu, prou que anhelà aquest contacte amb la divinitat, amb el més enllà"

O més endavant, en el seu Cant Moral, quan recorre a la fe, a la caritat i a l'esperança, i quan aferma que la caritat "serà tota la glòria nostra":¹⁸³

Recordem, d'altra banda, allò esmentat a l'inici d'aquest llibre quan, d'acord amb Le Goff, constatàvem que a l'Edat Mitjana hi ha "un número insignificante de negadores de la existencia de Dios".¹⁸⁵ Quasi bé tot es construïa o es bastia amb referències a allò diví. I es feia de forma connatural. L'espill diví d'un monestir, d'una abadia, d'una catedral o d'una petita esglesiola brollava quasi sempre arreu d'Europa sense cap mena de recança. Com ha esmentat Victor Nieto Alcaide, la   —85→   catedral gòtica assumeix el "valor de un microuniverso celeste".¹⁸⁶

Fig. 34. Jean de Tavernier: Fundació d'una abadia per Carlemany que visita l'obra, de les "Chroniques et Conquetes de Charlemagne", Biblioteca Reial de Brussel·les, fol. 289, segle XIII.

Nogensmenys, ens agradaria d'insistir en el sentir planer i connatural d'aquesta realitat, d'aquesta experiència entre els rics i els pobres de l'època d'Ausiàs. Ho podem observar, per exemple, en una miniatura de l'obra del francès Jean de Tavernier: "Chroniques et Conquêtes de Charlemagne", de la Biblioteca Reial de Brussel·les, fol. 289, s. XIII. Hi apareix representada la fundació d'una abadia per Carlemany, el qual visita l'obra acompanyat del seu seguici. S'hi observa, sobretot, el sentit planer, ordinari i poc sumptuós dels artífexs de l'Edat Mitjana. Tots treballen per igual, tots a la mateixa escala (àdhuc el mestre d'obres), tots són més petits que els personatges reials. I el mestre, com veiem, s'agenolla davant l'emperador Carlemany, davant dels senyors que el visiten (fig. 34). I quelcom més o menys semblant podríem dir del Miniaturista anònim que féu el "Llibre d'Hores del Duc de Bedford", Londres, British Library, fol. 25 vº, s. XV. Hi apareix la "Construcció de l'Arca de   —86→   Noé" i, com a la miniatura anterior, hi predomina un sentit planer i artesanal en el treball de tots els artífexs representats. Només Noé, el qual apareix donant instruccions en un primer terme, ens apareix amb una alçada o escala més gran, tot i que es tracta d'una grandària de signe simbòlic i amb significació clarament religiosa; no és més gran, tanmateix, perquè siga cap artista amb més o menys rang social o de prestigi. El mateix Ausiàs ens parla ben sovint del simbolisme de la seua època quan es refereix, per exemple a la mateixa figura -còsica i formal- de Déu:

Com ha escrit el pare Gabriel Llompart, inspirat en Eduard Syndicus, "El artista medieval era un hombre que poseía un oficio; no se prestaba atención al genio".¹⁸⁹ I Hug de Sant Víctor ja va escriure al segle XII (Didascalicon) que els artistes (arquitectes, escultors i pintors) eren plebei et ignobilium filii (plebeus i fills de pobres) que pertanyien a l'infravalorat -o molt poc preuat- grup de les artes mecanichae.¹⁹⁰ Per altra banda, Le Goff ens ha recordat que "Marc Bloch ha hecho observar que las iglesias hacían fundir a menudo sus tesoros y sus piezas de orfebrería no atribuyendo ningún valor a la obra del artista".¹⁹¹ De tots aquests aspectes, però, tornarem a ocupar-nos més endavant.