En aquest cas honor per al ja esmentat pintor valencià (probablement d'origen català) Joan Reixac. Compte, però, car es tracta d'un honor que ve de Déu i que retorna a ell, tal i com ens ho recorda Giovanni Pisano a la citada inscripció del púlpit de la catedral de Pisa: "...el qual (Déu), va atorgar a l'home el do de formar aquestes figures pures".212 És l'honor d'haver treballat per al gran creador per excel·lència, per a l'elegans architectus, per a l'artifex mundi, és a dir, per a Déu. I un treball, com veurem més endavant, fet per a instruir la intel·ligència, delectar i alimentar la memòria i emocionar el cor, és a dir, per a, en definitiva, conèixer i gaudir millor de Déu.213 Recordem que tot al llarg d'aquesta època els artistes contribuïen a l'exègesi de la teofania de Déu.
Segons va deixar escrit Sant Benet al capítol LVII de l'orde benedictí: "Si hi haguessin artífexs en el monestir, exerciran llurs arts amb plena humilitat (...). Però si cap es vantés de la seua habilitat, perquè li sembla que és d'algun profit per al monestir, que sigui privat del seu ofici i no el reprengui mai més".214
És curiós, però l'esmentat esperit auster i de petitesa artística dels benedictins contrasta amb el que precisament amb un criteri a l'inrevés ens deixà escrit un monjo miniaturista benedictí, anglès, anomenat Eadwin, del segle XII, el qual s'autoproclama "príncep dels copistes", i afegeix, a més, que "la seva glòria mai no tindrà fi". Així apareix escrit a l'anomenat "Psalteri d'Eadwin" (dit també de Caterbury), Cambridge, Biblioteca del Trinity College, c. 1147 (fig.38, pàg. següent).
I arribem, finalment, al darrer punt o objectiu —97→ dels artistes medievals, segons el contracte tantes vegades esmentat de Joan Reixac, amb data de 1472. Aquesta volta es fa referència a qui encarrega una obra d'art, i en concret es parla de la consolació demanada pel seu comitent.
Generalment aquesta consolació acostuma a ser demanada per a un representant oficial de Déu (un papa, un cardenal, un arquebisbe, un bisbe, un abat o abadessa, un canonge, un prevere, un clergue ben aposentat, o un membre qualsevol d'ordre religiosa), o bé per a un laic que en darrera instància també encomanarà obres artístiques en honor a Déu (siga rei, noble, burgés, confrare o menestral), per a satisfer els seus propis pecats, per a purificar la seua ànima, i per a assolir així la primera i màxima aspiració de tots els humans d'aquella època: pujar al cel i gaudir de prop, i per sempre més, de la glòria i de les benaurances de Déu; del Paradís etern. Un paradís pel qual malden els comitents, els artistes i també, òbviament, els poetes:
|
Coneixem nombrosos casos de comitents medievals que cerquen consolació, com succeeix, per exemple, en la capella dels mercaders Scrovegni, a Pàdua, o en les capelles dels Bardi i els Peruzzi a l'església de Santa Croce, de Florència, pintades per Giotto en el segle XIV. O, més endavant, la famosa capella del burgés Felice Brancacci, feta per Masolino de Panicale i per Masaccio, a l'església del Carmine, de Florència, el 1427.
Fig. 38. Eadwin: Psalteri de Canterbury, detall del monjo miniaturista Eadwin, Cambridge, Biblioteca del Trinity College, c. 1147.
En canvi, al Renaixement, a més d'aquest sentiment pietós de signe marcadament —98→ teocràtic i teocèntric, propi de l'Edat Mitjana, apareixeran dos motius més de caràcter antropològic i homocèntric: el prestigi (polític, social i econòmic) i el plaer.216 Es tracta d'un nou sentit de comitència artística en què el client vol assolir molt més protagonisme personal.217 Ho trobem, per exemple, a les pintures murals del Palazzo Vecchio o della Signoria de Florència, en concret a la "Batalla d'Anghiari", de Leonardo, i a la "Batalla de Cascina", de Miquel Àngel; o en les exhuberants lloes a la família Medici pintades per Giorgio Vasari cap al 1560, en el mateix Palazzo Vecchio florentí.
Els Scrovegni, els Bardi, els Peruzzi o Felice Brancacci, volien amb la seva comitència artística expiar pecats i donar glòria a Déu mitjançant una temàtica religiosa de signe pietós. Els Medici, en canvi, estaven més preocupats per engrandir el seu propi prestigi i per alimentar el nou plaer estètic del Renaixement, derivat, com s'ha dit, de la visualització d'obres d'art reeixides.
Alguns monarques foren també, decididament, empresaris o comitents artístics, com succeeix, per exemple, en la figura de Pere el Cerimoniós, veritable comanador, promotor i protector d'obres d'art. Es tracta, però, d'un rei medieval català i per tant encara prevaldran en les seues comandes les idees de Pietat i Consolació, apuntades en l'esmentat contracte de Joan Reixac. S'atribueix a Jaume Cascalls la representació escultòrica de "Pere IV el Cerimoniós, rei de la Corona d'Aragó", tot i que aquesta obra també és coneguda de forma tradicional com "Sant Carlemany"; Girona, Museu de la Catedral, c. 1445, obra en alabastre policromat. En qualsevol cas, i com ja s'ha dit, Pere IV (1336-1387) té un paper capital en la difusió de la cultura artística, pictòrica sobretot, als estats de la Corona d'Aragó, com ho demostra la seua estima i protecció, entre altres, dels Bassa, Destorrents i Llorenç Saragossa, considerat aquest, pel propi rei, com el millor pintor de la ciutat de Barcelona.
I pel que fa a la imatge d'un noble comitent, d'un senyor, d'un protohumanista que en els seus encàrrecs també té molt en compte els al·ludits sentits —99→ de Pietat i Consolació, podem parlar, entre d'altres, del Marquès de Santillana, Iñigo López de Mendoza", retratat com a donant per Jorge Inglés en el "Retaule dels Àngels", encomanat pel dit marquès en 1455, i destinat a l'església de l'Hospital de Buitrago (Madrid), Col·lecció Duques del Infantado, Castillo de Viñuelas, Madrid (fig.39). Es tracta, potser, de l'exemple més clar d'allò proposat per Reixac: "consolació per al comanador de l'obra". Jorge Inglés (actiu a Castella c. 1445-1460, procedent d'Anglaterra, però format als Països Baixos) demostra en aquest retrat, i en la seua obra en conjunt, una clara adhesió a la voluntat realista de la pintura hispanoflamenca. I pel que fa al comitent, cal recordar que el Marquès de Santillana és el prototipus del noble dual de la Baixa Edat Mitjana a la Península Ibèrica, és a dir, de l'home a mig camí entre les armes i les lletres. De fet podem considerar-lo com un model d'humanista prerenaixentista hispà.218
Fig. 39. Jorge Inglés: Retrat del Marqués de Santillana, detall del "Retaule dels Àngels", Madrid, Castillo de Viñuelas, Col·lecció Duques del Infantado, c. 1445-1460.