—161-162→ —163→
|
—164→ —165→
A l'Edat Mitjana, com hem dit i hem pogut anar comprovant al llarg dels capítols anteriors, hi ha quasi bé de tot. Existeixen els artistes pobres i discrets (aquests últims sens dubte els que més abunden), i existeixen també els artistes bastant més ben considerats, admirats i estimats del públic en general. Recordem allò de: famosus, egregius, electus, praelectus, dignus, doctus, incomparabilis, mirificus, peritus, ingeniosus, praecellentissimus, optimus, mirabilis, exquisitus i subtilissimus, adjectius tots que, en algun moment o altre, han estat utilitzats referits a alguns artistes de l'Europa medieval.
Fig. 60. Giotto: Autoretrat, detall del "Judici Final", Pàdua, Capella Scrovegni, c. 1303-1305.
Fig. 61. Alberti: Autorretrat, relleu de bronze, París, Museu del Louvre, c. 1450.
Els pertanyents al segle XIV van viure més a fons l'esperit de discreció al·ludit abans, com ho demostra, entre altres, el famós Giotto, qui apareix autoretratat en un insignificant i diminut detall del "Judici Universal" representat en la ja citada Capella Scrovegni, de Pàdua, c. 1303-1305. A Giotto el veiem confós entre molts altres creients, i ho fa en la ja habitual actitud de súplica (fig.60), tal i com també hem vist, per exemple, en el cas del retrat de Dant fet per Andrea Orcagna (fig.20). Tots dos, el de Dant i el de Giotto, són ben diferents del que un segle després faria Leon Battista Alberti (1406-1472) en el seu "Autoretrat" inscrit dins d'un relleu de bronze ovoidal que es conserva en el Museu del Louvre de París (fig.61). No sé si es pot parlar de l'"alter deus" que Alberti mateix reclamava per als artistes del seu temps,369 però el ben cert és que apareix de forma ben diferent al cas de Giotto. Si el pintor del trecento apareix confós i barrejat amb una gran multitud de creients, Alberti, en canvi, surt ell sol, en perfil arrogant i autosuficient, com un gran atleta, com un —166→ ebri i soberg humanista, com un artista diví, d'acord ara amb el pensament de Dürer.370
Nogensmenys al País Valencià i a la resta dels països de cultura catalana les postures i les aspiracions socials dels artistes són ben diferents. S'hi mou alguna cosa, però tot és distint; més discret. A casa nostra les accepcions més corrents són les de "Mestre" (sovint s'esmenta als documents que són mestres molt sobtils i aptes en el seu art), les d'"Honrat" i les d'"Honorables", però sense adoptar mai l'aurèola mítica ni màgica propugnada per Kris i Kurz per a la geografia italiana.371 Si es tracta d'un pintor reial se l'acostuma a considerar com pintor de casa del Senyor Rei, o, de vegades, de forma més privilegiada, com familiar e pintor del Senyor Rei (és el cas, per exemple, de Jacomart, pintor d'Alfons el Magnànim i de Joan II).372 En el cas de Joan Reixac, que també fou pintor reial, es parla de pintor del Senyor Rei, com ocorre amb Martí Girvés (1476). En el cas de Joan Guillem es parla de pintor de la ciutat (1479), i de pintor de les senyories diputats de la Generalitat del Regne, és a dir, de pintor de la Generalitat (1482).373
De tota manera, el qualificatiu més emprat, amb diferència, en tota la Corona d'Aragó, és l'esmentat de mestre (o magister si la redacció del document és en llatí), seguit de la seua especialitat més concreta. Per exemple, i referit en principi als pintors, sabem segons els documents que podia parlar-se de: mestre perpunter (el que fa amb pintura perpunts i repuntats en peces de roba decorativa o de vestir), iluminator librorum (pintor de lletres capitals o de miniatures), ymaginator (generalment referit als escultors), mestre cofrerius (pintor de cofres, caixes o caixetes de núvia, conegudes també com "cassoni"), pintor o mestre de vidauras (el que pinta draps i senyeres, generalment reials, nobiliaris o episcopals, ben folrats, abillats i daurats). Curiosament hom sap que el nostre poeta Ausiàs March va demanar en el seu testament de 1458, el següent: "Vull e man que hun drap d'or que yo tinch guarnit ab les armes mies e de la dita muller mia; lo qual drap d'or vull que, si la —167→ ossa de la dita muller mia serà traslladada en la mia sepultura, sia donat a la Seu de València". Evidentment, un drap d'or guarnit amb armes, com el que posseïa Ausiàs March indica posició cavalleresca, liberal i nobiliària, i no hi era a les tombes i sepultures del gruix dels artistes medievals valencians (ni tampoc a tots els del Renaixement); conec només, per ara, el cas excepcional del pintor català Jaume Vergós I, el qual, en el seu testament de 1464 es demostra que era un cavaller; hi demana que a la llosa del seu sepulcre aparega gravat el seu nom, juntament amb l'escut de les seues armes: "VI pavesos (escuts) ab senyal de Vergós..., i honors funeraris de consuetud".374
Als nostres documents també es parla de mestre pintor de pavesos (per exemple, el valencià Jaume del Port en el seu inventari post mortem de 1427), mestre molitor colorum, mestre pintor al fresch, mestre iluminator fenestrarum ex vitro (pintor de vidrieres), mestre pintor de papers, mestre pintor de cortines, mestre pintor de retaules (o magister pictor retabulorum), mestre pintor d'imagineria i d'arquitectures de retaules, o, entre altres, mestre pintor a estall.375
En un contracte de 1399 Marçal de Sas és anomenat "pictor retabulorum", i Antoni Peris apareix més tard, en 1407, com" pictor sive ymaginarius retabulorum".376 Un cas més excepcional és el del reggià Paolo da San Leocadio, considerat el 1490, a Castelló, lo pus solempne pintor de Spanya, però de l'especificitat formal i social d'aquest destacat pintor ja ens ocupem més endavant, en els darrers capítols d'aquest llibre.
A un nivell d'exemples plàstics podríem parlar de Nicolau Falcó, el qual perfectament podria ser tractat de "Mestre Pictor Retabulorum" (mestre pintor de retaules), en tant que autor del conegut "Retaule de la Puritat", 1502-1515, que es conserva al Museu de Belles Arts de València. Nogensmenys, el mateix Falcó podria rebre també el títol de "Mestre Pintor de Cortines" (o de sarges i teles dures); car podia donar-se el cas que un mateix mestre fos contractat per a fer distintes obres en —168→ suports diferents. Així ocorre en el conjunt de sarges que Falcó pintà per a la catedral de València, entorn de 1513. De totes, potser la més reeixida és la que representa el tema de l'"Ascensió", amb tintes i cal·ligrafia planes d'atractiu efecte plàstic (fig.62). Quant a l'obra d'un possible "lluminator librorum" (pintor miniaturista), podríem parlar entre moltes altres de la realitzada per l'anònim Mestre de Pere Roiç de Corella, actiu a Nàpols durant la segona meitat del segle XV, el qual féu l'"Escut dels Corella", del Llibre de Santa Marta, conservat a l'Arxiu i Museu Històric de Nàpols.377
Fig. 62. Nicolau Falcó: Ascensió, València, Museu de la Catedral, c. 1513 (pintura sobre sarja).
Pel que fa als arquitectes la nomenclatura més emprada és la de mestre de cases, o bé la d'obrer de vila (magister operis villae). També es parla de magister edificorum, o entre altres, de mestre de l'obra de la pedra. En castellà sol parlar-se de "Maestro de Obras", "Alarife" i "Maestro de Cantería". En canvi, el mot architector només el veiem referit el 1573, en documentar-se la presència de Gaspar Gregori (que al capdavall era un fuster que sabia dibuixar i crear dissenys, és a dir, que poseïa una certa habilitat de tipus teòrica i projectual) en l'obra de l'actual Palau de la Generalitat Valenciana. Tanmateix, més endavant (1591) Guillem del Rei, autor de l'important Col·legi i capella del Corpus Christi de València, encara s'autoanomenava pedrapiquer.378 En canvi, si per un moment ens —169→ ubicàrem a la península veïna, a Itàlia, ens adonaríem que la situació social dels arquitectes canvia notablement. En aquest sentit només cal veure el "Retrat de Bramante" (en una medalla), obra de Caradosso Cristofaro (argenter i escultor de Roma), conservat a la Biblioteca Nacional de París, s.XVI (fig.63). Quina diferència respecte dels anteriors arquitectes medievals!, tant si són italians com si no. En realitat podríem fer una reflexió molt semblant a la que hem elaborat abans en referir-nos a la medalla, també en bronze, d'Alberti (fig.61).
Fig. 63. Caradosso Cristoforo: Retrat de Bramante, París, Biblioteca Nacional, s. XVI.
Quant als escultors, el primer que cal advertir és que de vegades són els mateixos pedrapiquers (pedrapiquerius) que també construeixen cases, encara que, almenys des del segle XVI, formen dos gremis a part.379 En ocasions també es parla de lapicida (per exemple el famós Pere Comte), de picapedrers (picator petre) i de talladors de pedra.380
En canvi, els que treballen la fusta són els imaginaires (imaginers), o bé mestres fusters, mestres d'obra de la fusta, o mestres fusters e —170→ obrers de talla (per exemple tota la família dels Forment, Pau, el pare, i Onofre i Damià, els germans). En molts pocs casos, i no abans del segle XVI, es parla de sculptor, com succeeix amb Josep Esteve, autor en 1572 del retaule de la parroquial de Bocairent (València), pintat per Joan de Joanes i pel seu fill Vicent Macip, àlias Joanes.381 En castellà acostuma a parlar-se de "Fusterius", "Fusteirus", "Imaginarios", "Mazoneros", "Entalladores" i "Ensambladores".
Fins i tot podríem parlar dels escultors orfebres, o d'orfebres escultors, autors, en diverses ocasions, de peces capdals de la Història de l'Art. És el cas, per exemple, del reeixit autor francès anònim, que cisellà la tan famosa "Verge d'Evreux", l'any 1339, (París, Museu del Louvre). Fou encomanada per la reina de França Joana d'Evreux, i el ben cert és que es tracta d'una peça que sobreïx en excelsitud. L'ondulació de la Verge és sinuosíssima (amb la coneguda forma serpentinata, o de essa). El Nen juga dolçament amb la seua mare, i s'observa entre ells un diàleg de tendresa sublim. És una peça d'oratori privat, íntim; una peça destinada, com diria Sant Bonaventura, a instruir la intel·ligència, alimentar la memòria i emocionar el cor, a més de complaure des d'un punt de vista estètic (fig.64).
Fig. 64. Anònim: Verge d'Evreux, detall, París, Museu del Louvre, 1399.