—189-190→ —191→
|
—192→ —193→
Per entendre millor la realitat artística de l'època d'Ausiàs escau ara formular un parell de preguntes claus ¿Què era el gremi en el marc de l'Edat Mitjana?, ¿què significava per als artistes d'aquella època?
El gremi era, sens dubte, el lloc on es legitimaven totes les activitats professionals, no sols al segle XIV i XV sinó fins al XVIII.442 Es tracta del marc o rerefons legal que legitima I possibilita la pràctica artística de l'Europa llatina de l'època que aquí ens interessa, segles XV i XVI. És una associació professional corporativa que s'adiu molt bé amb l'esperit medieval. Garanteix una oferta proteccionista als arquitectes, escultors, pintors, orfebres etc. d'aquesta època, enfront dels competidors forasters.443 Cada gremi, cada confraria i cada ofici tenia els seus elements perfectament diferenciats i diferenciables, els seus símbols. Per exemple, com ha assenyalat Huizinga, "todos los oficios podían reconocerse por su traje".444 I fins i tot, com s'ha dit en el seu moment, alguns col·lectius com els pedrapiquers i obrers de vila de València, tenien el privilegi de portar armes.445
Fig. 70. Escut del gremi de serrallers, Barcelona, Museu Nacional d'Art de Catalunya, segle XIV.
Al Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserva l'"Escut del gremi de serrallers" (els famosos i tradicionals manyans) procedent del convent del Carme, on hi estaven ubicats a la Barcelona dels s.XIV i XV (fig.70). I al nord d'Europa, a Bruges, encara es conserven algunes de les seues cases gremials, la major part d'elles instal·lades a l'encisadora plaça major de Bruges. Ho foren durant molts anys, amb les seues façanes de pinyons escalonats, tot i que avui, amb el lògic canvi de valors i d'usos s'han convertit en hotels i comerços cèntrics. Finalment podríem recordar el "Retaule de Sant Agustí" de la confraria dels Blanquers (curtidors de la pell), obra que els esmentats confrares —194→ encarregaren al pintor Jaume Huguet el 1463. És originari de la capella dels Blanquers de l'església de Sant Agustí de Barcelona, i actualment es conserva al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Per diversos problemes econòmics fou acabat el 1483, i ens serveix sobretot per a comprovar que les confraries acostumaven a tenir les seues pròpies capelles, guarnides generalment amb retaules i altres obres d'art (escultura, orfebreria etc).
Un gremi (o un ofici) pressuposa un sistema de treball mecànic i artesanal al voltant d'un obrador matriu on tot es perpetua i es transmet de generació en generació. No acostuma a fomentar un aprenentatge teòric o de caire filohumanista, sinó que més aviat transmet unes tècniques i unes maneres de treball estrictament tradicionals. El Mestre (o el Magister o Capobothega, en llatí i en italià) ho és després de moltes hores de treball i generalment per herència familiar (avis, pares, oncles o germans). Després del mestre estava l'Oficial, o Fadrí (dit també Companyó), que en principi era un possible aspirant a mestre; a l'oficial el seguia l'Aprenent (dit també Macip, o "Moço" als documents valencians), vailets que per regla general tenien entre els 12 i els 17 anys, encara que podien començar abans (tal i com veurem en el capítol VII); i finalment estaven els Criats i els Esclaus dels mestres, de vegades barrejats amb els aprenents; i encara podia donar-se el cas d'haver-hi Mestres Assalariats, els quals treballaven a sou o bé a preu fet per a mestres més reconeguts i benestants.446
Fig. 71. Anònim: Obrador d'un pintor, miniatura de la "Retòrica" de Ciceró, Gant, Biblioteca Universitària, manuscrit hitoriat de finals del segle XV.
Alguns d'aquests personatges apareixen representats en una miniatura de la "Retòrica" de Ciceró, manuscrit de finals del segle XV, que es conserva a la Biblioteca de la Universitat de Gant (Bèlgica). Hi veiem al taller d'un pintor en actiu, amb el mestre, un aprenent o "garzone" que prepara els colors, la persona femenina a la qual està retratant (acompanyada d'un grup d'amigues), i un altre —195→ acompanyant, darrere, que apareix retratat en el quadre del fons a la dreta; hem de suposar que aquest darrer personatge és un obvi comitent d'obres d'art (fig.71, pàg. anterior).
Generalment un mestre sol no podia ni acostumava a fer-ho tot. Per exemple, en el terreny de la pintura, ell sol no podia allisar les taules de pi (o qualsevol altre tipus de fusta), edrapar-les, enguixar-les, estucar-les, dibuixar-les, gofrar-les i estofar-les (o esgrafiar-les, que equival a raspar o fer dibuixos raspats sobre superfícies daurades que damunt han rebut una capa de color; així en raspar el color surt el fons daurat que hi contrasta i ofereix decoracions molt riques i vistoses); tampoc no feia en solitari la laboriosa feina de daurar-les, de pintar-les i finalment de campir-les (campir és fer el camp o fons de la pintura d'una taula o d'una tela). El mestre, per tal de fer tot això, era ajudat pels oficials i pels aprenents, els quals ocupaven un lloc social ben poc reeixit dins l'estructura d'un obrador. Un aprenent cobrava molt poc (entre 4 i 10 florins a l'any, que equival a entre 4 i 100 sous catalans o de la Corona d'Aragó). Ja en parlarem en el proper capítol, però podem avançar que acostumaven a fer contractes entre 4 i 6 anys; i cada any, si l'aprenent treballava bé, li pagaven una mica més. De vegades rebien només la manutenció i l'habitatge (generalment a les golfes de l'obrador, situat a la segona o tercera planta) i fins i tot l'abillament d'un vestit nou amb sabates, mantell, cota (mena de bata d'escolà o sotana talar), gipó (peça semblant a una casaca, que cobreix el tronc, des dels muscles fins a la cintura) i calces per a mitigar el fred dels peus i les cames.447
Precedent i alhora complement del Gremi és la Confraria ("fraglia" o "compagnia" en italià), que com aquest va acomplir una finalitat pietosa i de caràcter benèfic.448 Al País Valencià, per exemple, Sant Lluc fou el patró dels mestres de la fusta (almenys des del segle XIV segons Tramoyeres)449 però a partir de 1497 el canviaren per Sant Josep (i Sant Lluc passà a ser el patró dels pintors). Tenien capella pròpia a l'església de Sant Joan del —196→ Mercat (avui dels Sants Joans), i tant aquesta com qualsevol altra confraria van mostrar sempre molta cura i preocupació pels confrares malalts i pels que finien; assistien, per exemple, la vídua i els fills orfes d'un mestre confrare, als quals els facilitaven o proporcionaven com una mena de subsidi. Fins a 1825 encara va existir el gremi de fusters de València, situat al carrer l'Engonari, número 1.
Miguel Falomir ha posat de relleu que els gremis valencians relacionats amb tasques o professions artístiques eren dels menys capacitats de la ciutat des d'un punt de vista de cotització econòmica. Segons la tatxa o taxa reial de 1513, dels 47 gremis inclosos, els més potents eren els ferrers, els apotecaris, els metges i els tintorers, amb una tributació superior als 40 sous. En canvi, com escriu Falomir, "todas las profesiones artísticas se encuadraban dentro de las que hemos denominado clases medias y bajas del artesanado",450 amb els argenters i els fusters en el lloc més alt (17'63 i 15'15 sous de mitjana respectivament), els pedrapiquers a continuació, amb 13'20 sous, després els obrers de vila, amb 11'66 sous, i finalment els pintors amb només 7'15 sous de cotització per càpita, el que els situa "en el umbral de la pobreza",451 tot i que es tracta del grup més homogeni de tots, sense excessives diferències entre els diversos mestres que apareixen a l'esmentada tatxa (els Hernandos, Roderic d'Osona, Miquel Esteve, Pere Cabanes, Nicolau Falcó, Vicent Macip etc.).452 De tota manera ara per ara ens importa subratllar la migrada capacitat adquisitiva dels artistes valencians, especialment pel que fa als pintors, tot i que molt em tem que aquesta no és la realitat definitiva i objectiva dels mestres valencians. És possible, com hem vist al capítol anterior, que moltes d'aquestes tributacions obeesquen a una situació de gemec més o menys fictícia i encoberta, al darrere de la qual podria haver-hi una font d'ingressos una mica més "negra", o almenys un xic més difosa i susceptible d'escamotejar. Serveixen, això no obstant, les xifres aportades, car si reconeixem que el nivell o possibilitat de frau era per a tots igual, —197→ haurem de concloure, una vegada més, que els gremis dels artistes estaven per sota de molts altres de la societat valenciana dels segles XV i XVI.
No els reproduirem sencers453 però si que pararem esment en els aspectes més sobresortints dels signats pel gremi de pedrapiquers, a València estant, l'any 1472.454 Són semblants a grans trets als de qualsevol altre gremi artístic europeu (veurem en l'epígraf següent quelcom del que afecta els pintors) i, en darrera instància, sancionen i verifiquen força bé moltes de les advertències socials que ja hem anat esmentant en les pàgines precedents.
En principi queda clar que a València es parla d'ofici i no de gremi, tal i com és posat de manifest a l'introit dels capítols: "Item me fonch proposat en lo dit magnifich Consell com lo offici455 de pedrapiquers havien fet certes ordinacions e capítols...".
En segon lloc, i ja com a reiterada cantarella del que ara per ara hem vist del present llibre, ens adonem que tot el que ací es redacta es fa "en nom de Jesucrist e de la Gloriossíssima Verge Maria". És cert que es tracta d'una fórmula més o menys rutinària, però el nord o vèrtex del seu contingut continua meridianament clar i contundent, Déu continua sent el punt de mira de qualsevol operació social, econòmica o espiritual a l'època d'Ausiàs March.
El tercer aspecte a destacar passa per la justificació, conveniència i necessitat del propi gremi en una ciutat com València, així com per l'autocomplaença que li escau: "Lo offici, art e mester de pedrapiquers és molt antic en la present ciutat de València e molt necessari per al bé e ornament de la cosa pública de la dita ciutat". És curiós allò del "bé e ornament". Sens dubte denota un inequívoc sentit del gust per les coses ben fetes i belles, quelcom molt proper a l'anhel d'una vida més bella —198→ propugnat per Huizinga.456 A la fi, i com expressaria Ausiàs:
|
A continuació els capítols parlen de com serà l'organització interna del dit ofici o art, amb "quatre maiorals", un d'ells "clavari" i un altre "escrivà" i, sobretot, esmenten un llarg memoràndum al voltant dels drets corporativistes i proteccionistes que hauran d'informar totes les accions i operacions dels mestres agremiats, drets que podríem trobar calcats en qualsevol altre gremi de l'Europa d'aquell temps:458 "Item és ordenat que nengun jove o persona del dit art, offici o mester no puixa usar de per si..., si ja no serà examinat e aprovat per los examinadors. Item és ordenat que nenguna persona puixa usar dita art... com mestre si ja no sia examinat (...); e tal examinat... haja de pagar quaranta sous (si és del Regne de València) o doscents (si és de fora)".
I si a algú que no era del gremi se li acudia de fer clandestinament les seues feines, "que sia privat de tot ús e exercici del dit art", i que pague, a més, deu lliures de càstig. Per altra banda hom no podia fer els exàmens requerits sense abans haver estat cinc anys al servei d'un altre mestre. I, evidentment, cap mestre foraster no podia establir-se sense abans pagar i estar examinat pels majorals de casa i, més impositiu encara, sense abans haver estat quatre anys, almenys, treballant en el dit regne en companyia o al servei d'un altre mestre ja establert.
A continuació els capítols es dediquen a nomenar els tres membres destinats a resoldre possibles conflictes (Francesc Baldomar, Pere Comte i Garcia de Toledo), i esmenten també la relació completa de tots els menestrals que conformen el dit gremi (24, més els tres anteriors i els 4 majorals esmentats al començament; en total 31). Estableixen també penes de cinc lliures als aprenents a qui, sense causa justificada, se'ls ocòrrega d'abandonar el seu mestre; disposen una mena de caixa econòmica en el si de la casa mare del gremi que —199→ estarà "on plasent los sia"; i fonamenten el sistema d'elecció de nous majorals etc., amb una votació anual el 15 de gener, "en la qual electió sols intervinguen los mestres examinats en la dita art". Un cop feta l'elecció s'haurà de fer un escrupulós i ben transparent traspàs de poders, de tal manera que "en la qual donació de compte sien presents los maiorals, escrivà e clavari novells e los de l'any passat ab alguns prohomens del dit art e meste".
Finalment, i amb presència de testimonis i dels magnífics jurats de la ciutat de València es prega que tots els capítols acordats i sancionats siguen fets públics arreu dels "lochs acostumats de la present ciutat de València per memòria en esdevenidors".
L'esperit proteccionista i corporativista que presideix el contingut d'aquests capítols es repeteix també en els signats pels pedrapiquers el 12 de gener de 1495,459 i així mateix el trobaríem, com s'ha dit, en qualsevulla altres capítols dels gremis o oficis valencians d'aquesta època; i, insistim, fins i tot -salvant les diferències-, en la que acarona l'inici del tercer mil·lenari. Ausiàs ens ho recorda de forma ben eloqüent:
|
Ausiàs esmenta que els antics conegueren si fa no fa les mateixes lleis que regien la societat del segle XV, i a mi em sembla que els moderns i postmoderns ben poca cosa, substancial, hem afegit a aquell "modus operandi".
—200→
Fig. 72. Jaume Huguet: Retaule del Conestable Pere de Portugal, detall de rei Gaspar, hipotètic autoretrat d'Huguet, Barcelona, Museu d'Història de la Ciutat, 1464-1465.
La configuració del gremi de pintors té unes particularitats força curioses que, ultra ser ben conegudes pels especialistes, convé recordar aquí. De primer (segles XIII-XIV) els pintors van formar part del gremi, confraria i ofici dels freners (dedicats a fer frens i altres instruments que ornaven els cavalls), tal i com també va succeir a Barcelona, a València i a diversos llocs de França.461 La confraria dels freners va constituir un grup social important, car d'aquesta i d'altres confraries es nodrien, per exemple, els cent jurats de la ciutat comtal, això és, el famós "Consell de Cent", per al qual el valencià Lluís Dalmau va pintar un memorable-i ja esmentat- retaule de la Mare de Déu dels Consellers.
Sant Lluc sempre fou el patró del col·lectiu dels pintors (de retaules, de teles i cortines, de caixes, caixetes i altres tipus de mobles decoratius, així com dels miniaturistes o il·luminadors), d'acord amb una vella tradició que feia de Sant Lluc un —201→ primigeni i molt lloable pintor de la Verge. S'explica així, per exemple, el fet de tantes escenes en les quals es representa l'esmentat evangelista pintant a la Verge; és coneguda, entre altres, la còpia d'una taula de Roger Van der Weyden (c. 1435), pintada a finals del segle XV, i que ara es conserva al Museu de Bruges. Per altra banda sabem també que el 18 d'octubre de 1427 Jan Van Eyck assistí a un vi d'honor ofert per la guilda o gremi de pintors de Tournai, en honor a Sant Lluc, patró d'un famós gremi on res menys que hi estaven inscrits Robert Campin, Roger Van der Weyden i Jaques Daret.462 D'aquesta tradició de Sant Lluc com pintor de la Verge arrenca el patronatge d'aquest en la major part dels gremis de pintors, tot i que, com ja s'ha dit, aValència fins a 1497 Sant Lluc fou el patró dels fusters, en el gremi del qual hi constaven nombrosos pintors.463
Alguns pintors ocuparen càrrecs socials veritablement destacats, com és el cas del pintor Jaume Huguet, prohom en cap de la confraria barcelonina de Sant Esteve, el 1480. Per la seua banda, Jaume Ferrer II fou mostassaf a l'Ajuntament de Lleida, i Jacomart arribà a conseller de la ciutat de València (c.1450), on ocupava el càrrec de "guardià del vi i les veremes", amb un salari de 25 lliures cada sis mesos.464 Fins i tot és presumible que Jaume Huguet hagués arribat a autoretratar-se en la figura del rei Gaspar que apareix en el "Retaule del Conestable Pere de Portugal" (o "Retaule de l'Epifania"), 1464-1465 (fig.72, pàg. anterior), encara que també s'ha proposat que el dit Gaspar siga el mateix Conestable, rei dels catalans durant els dos anys i mig en què amb Catalunya es va veure involucrat en la seua guerra civil, en temps de Joan II (1465-1472).
Àdhuc d'uns quants anys abans, de 1390, sabem que Llorenç Saragossa (considerat pel rei Pere el Cerimoniós el millor pintor del seu temps) fou majoral associat del Gremi dels Freners, on aleshores hi eren, com s'ha dit, els pintors. Però a més sabem que en 1376, 1385 i 1397 Gonçal Peris fou conseller de la ciutat de València, en representació —202→ del Gremi dels Freners.465 O, encara en data més primerenca (1358), sabem que el pintor Guillem Querol arribà a ostentar també el càrrec de conseller de la ciutat de València. Com apareix escrit al Manual de Consells de l'Arxiu Municipal de València, el 16 de setembre de 1358 "fon apellat consell en la Sala de la Cort de la ciutat de València a so de trompeta o nàfil, per veu de Matheu Serrador, corredor públich, crida e trompeta de la dita ciutat, per los lochs acostumats",466 consell en què hi figurà el dit pintor Guillem Querol.
I a Lleida, encara que no siga un pintor, tenim el cas de l'escultor Rotllí Gautier (de probable origen francès, actiu el 1436 a la Portada dels Apòstols de la Seu Vella), el qual, l'any 1441, data en què mor, havia estat nomenat conseller de la Paeria (Ajuntament de Lleida) en representació dels oficis de fusters i escultors.467
El 1480 els pintors catalans encara pertanyien al gremi dels freners, però a València el 5 de desembre de 1520 un grup dels síndics de l'específic ofici dels pintors va sol·licitar al governador de la ciutat i regne de València la constitució d'un "Col·legi e Universitat", sota l'òbvia advocació de Sant Lluc, que aplegués els pintors de retaules i els pintors cortiners, tot diferenciant-se cada grup amb la seua feina específica. Hi estaven els honorables i distingits mestres Nicolau Falcó, Miquel Esteve, Jaume Beltran, Joan Marti i Joan Cardona, i bàsicament es limitaren a redactar 20 capítols destinats a preservar i garantir, de forma corporativa (com a qualsevol altre gremi europeu), totes les actuacions dels pintors. L'esperit d'aquesta fallida constitució468 és molt semblant al que més amunt hem esmentat en relació al gremi de pedrapiquers.
Segons aquest "Col·legi e Universitat" calia acomplir uns quants requisits per a poder —203→ pertànyer-hi:
1. Tots el pintors havien d'estar inscrits en "lo llibre e matrícula del dit art, per mà del síndich del dit offici" (cap. III).
2. Semblantment al que havíem dit dels pedrapiquers tots els pintors havien de fer els exàmens pertinents abans de ser mestres amb capacitat de contracte, la qual cosa comportava saber "enguixar hun retaule o post, deboixar e temprar les colors a l'oli (fixem-nos que ja parlen de l'oli i no del tremp, el que significa la quasi definitiva instauració d'aquesta tècnica més moderna i innovadora; car com deia Vasari, "l'oli encén i fa més vius els colors"), e pintar aquells en la història que li serà designada per los majorals, clavari e prohoms de la dita ciutat" (cap. VII); o bé, si volien ser mestres pintors cortiners, "parar una cortina en teler encolat, e deboixar aquella ab praderia, ausells (sic, però que vol dir ocells) e altres animals, e país (paisatge) e faixes entom al romano (cap. VIII); fixem-nos que l'al·lusió al romano indica ben a les clares l'interés d'aquesta època, 1520, pel repertori decoratiu d'ascendència clàssica o renaixentista, amb moltes més possibilitats per a la temàtica profana.469
3. S'estipulava també que cap mestre no podia vendre obres pel seu compte, al marge del Col·legi: "Que cap pintor no puixa vendre en encant públich qualsevol manera de cortines pintades ne altra pintura, sens que primer aquella haja de ser mostrada als dits majorals e clavari de dita art" (cap. XIII; fixem-nos que aquesta vegada s'insisteix més en el mot art i no tant ofici, com succeïa als dos segles passats, o bé com hem vist en relació al gremi de pedrapiquers; més endavant, com veurem, tornaran a parlar d'art, i amb unes reivindicacions encara més marcades, en favor de la liberalitat de la pintura).470
Abans, el 1484, ja hi va haver problemes i friccions gremials, i calgué delimitar i dividir molt bé les feines específiques dels fusters, els pintors —204→ caixers (de cofres, arques, caixes de núvia, arquibancs...), entre els quals estava Martí Girvés (Girbes als documents); els pintors de retaules, entre els quals res menys que estaven Joan Reixac i Pere Cabanes; els pintors il·luminadors, entre els quals estava Miquel Bonhora; i els pintors cortiners, entre els quals estava Joan Sanç.471 És evident que sempre hi havia alguna que altra intromissió entre els diversos grups de mestres i especialistes (cadascú volia controlar i manar en exclusiva de la seua parcel·la), tot i que els pintors de retaules són els que, com veurem més endavant, acabaran reeixint més que la resta dels grups.472
Bastant més tard, el 1607, es produí un fet important en el desenvolupament del col·lectiu de pintors valencians. Es constituí a València un darrer Col·legi de Pintors, però aquesta vegada les idees i els conceptes estaven molt més clars i avançats. Res menys que s'hi feia un nou Col·legi amb decidida voluntat de modernitat. Fins aquell moment, a València mai no s'havien fet unes reivindicacions tan liberals "para diferenciarse de los oficios o gremios artesanos, por ser la pintura arte y no profesión mecánica".473 Els líders d'aquest nou col·legi foren els pintors de retaules (com ja havíem pronosticat abans), però també estaven els cortiners i els dauradors. Destaquen entre altres Miquel Joan Porta (pintor nat a Àger, Lleida, deixeble de Joanes), Joan Sarinyena, substitut i alhora innovador en relació a l'anterior codi joanesc i, sobretot, la destacada figura de Francesc Ribalta, nou arribat a València, a instància del Patriarca Sant Joan de Ribera (gran mecenes), procedent de El Escorial. Ell, prou que ho sabem, reeixiria a assolir el paper de primer gran mestre hispà, indiscutible, del naturalisme siscentista.474
El patró del Col·legi continuà essent Sant Lluc, i l'objectiu bàsic romangué orientat en una indefectible —205→ direcció proteccionista. Hi havia pintors independents que preferien el lliure canvi de les obres d'art (sense cap normativa), però els nous col·legiats defensaren sempre el vell tarannà corporativista i proteccionista.
* * *
Si haguérem de fer una breu recapitulació dels avanços i retrocessos dels col·lectius artístics, tant de València com de fora d'ella, potser hauríem de recordar, com a mínim, les característiques de cadascuna de les nomenclatures emprades entre els segles XIII i XVIII. El professor Pere Molas Ribalta ho ha condensat de forma bastant diàfana, i sota el seu mestratge resumim el següent:
Ofici: agrupació de treballadors d'una mateixa branca tècnica i professional (freners, pelleters, pintors, fusters...).
Confraria: coorporació d'un ofici amb finalitat religiosa. En el segle XVIII s'assimilen els termes gremi i confraria, però abans el gremi, com a tal, no existia.
Gremi: associació d'una o diverses confraries. En puritat hem de tornar a esmentar que la paraula gremi és del segle XVIII. Abans, a la Corona d'Aragó i a Castella, només es feia servir la paraula confraria i les paraules ofici i art.
Col·legi: En teoria era una mena de gremi selecte on hi era l'aristocràcia de les corporacions amb professions liberals. Els seus components gaudien de més prestigi social que els d'un gremi.475
* * *
Finalment, el 1768 es creà a València la Reial Acadèmia de Nobles Arts de Sant Carles, tot iniciant-se aleshores la nova història de la pintura elitista, acadèmica, il·lustrada i amb indefectible tarannà clàssic. En absolut no s'anul·là tot el que hi havia, però el ben cert és que el panorama artístic hispà (i d'abans bona part de l'europeu) prengué —206→ una nova volada, encarada més cap a una praxi artística oficial, regulada per una docència que ja contemplava aspectes teòrics i conceptuals, i per suposat acceptada amb tot el que comportava la nova filosofia acadèmica.476
El 17 de gener de 1753 es creà a València l'Acadèmia de Santa Bàrbara, la qual acabaria reorganitzada i refosa en la ja esmentada Reial Acadèmia de Nobles Arts de Sant Carles, sancionada pel rei Carles III el 14 de febrer de 1768. Una acadèmia que s'inspirava en el pioner model borbó a Espanya de l'"Academia de San Fernando" (Madrid 1744), però que, insistim una vegada més, no substituí de cop la pràctica artesanal i la disciplina gremial dels antics col·lectius artístics. Això, a un poble tan ancorat en la tradició com el nostre, trigaria a produir-se:
|