—288-290→ —291→
|
—292→ —293→
Al començament d'aquest petit llibre ens preguntàvem per l'artista i pel seu transcòrrer vital al llarg de la seua història medieval, persuadits com estàvem, amb Gombrich i Schlosser, que és aquest, l'artista, el personatge més important de la història de l'art i de la història de la cultura en general.
Hem anat esbossant alguna via de resposta oberta a aquesta insoluble erotema encara que, a recer d'Ausiàs March potser haurem d'acabar confessant que "veent fui orb [cec], e sabent, ignorant".648 Com deia Joan Fuster referint-se a la figura concreta d'Ausiàs March, potser també nosaltres podríem afirmar que "la trajectòria vital dels artistes medievals se'ns escapa".649
De tota manera, si personalment m'hagués de decantar per una lacònica definició de què i com era l'artista de l'Europa medieval potser ho faria, recolzat en Huizinga i en Xènia Muratova, de la següent manera:
L'artista (artífex) medieval era un personatge discret, però apreciat i distingit per la societat del seu temps, la tasca del qual estava fonamentalment encaminada a envoltar de bellesa (de colors, de figures i contorns àurics) les formes en què transcorria la vida.650 |
Però comsevulla que amb aquesta petita definició dic al capdavall ben poca cosa sobre els artistes medievals, preferesc una vegada més concedir la paraula als propis artistes del segle d'Ausiàs, perquè siguen ells els que posen el punt i final a aquest llibre.651 Si com hem deixat escrit al començament d'aquest epíleg, Ausiàs no es volia allargar en paraules, les meues també clouen aquí, en presentar o explicar breument el contingut dels dos escrits seleccionats.
El primer fa al·lusió a les notes d'un quadern del pintor Paolo da San Leocadio, amb data de 1502. Vaig dir-ne alguna cosa l'any 1993 a un Congrés —294→ d'Història Moderna de Catalunya,652 però el presente novament, perfilat i completat amb una mica més de cura. Parla de moltes coses que ja han estat esmentades en el capítol anterior, però ara, com a nota més excepcional, és el propi Paolo el qui pren la paraula. Creiem, per això, que valia la pena de reproduir-lo sencer en aquest llibre, dedicat a Ausiàs March, convençuts que de la seua lectura hom podrà adquirir moltes més dades amb les quals qualificar millor la lacònica definició de l'artista medieval esmentada més amunt.
El segon escrit fa referència a una carta que Roderic d'Osona va trametre al seu fill Francesc en juny de 1505.653 És de contingut planer, però és precisament aquest sentit pla i humanitzat del vell Osona el que més bé ve a reforçar l'esperit discret dels artistes de l'Europa medieval, esperit que d'un mode o altre hem tractat de reflectir tot al llarg del present llibre.
Som dilluns a 15 de març de lo any de la Nativitat de Nostre Senyor Jesucrist de 1502. Un jorn més a lo regi ducat de Gandia. Aquesta matinada m'he aixecat ab mal de ventre, per l'indigest cuixot d'ahir diumenge, e atordit, a més, pel tuf de reïnes ab què darrerament lo meu fill Felip-Pau acostuma a barrejar e moldre les colors.
No ha sonat encara lo anafil de l'alba de la maleïda moresca que s'arrossega a tort e a dret de lo lonch riu Serpis, e allò primer que faig, com cada jorn, és encomanar-me a Déu Nostre Senyor, a Madona Sancta Maria, Verge e mare sua, e a tots los sants de paradís perquè el pa e lo bon albir, juntament ab lo recte temor de Déu, planen damunt ma casa, la meua esposa Elisabet, els meus fills Peret, Miquel, Felip-Pau, Margarida e Paula, e fins e tot damunt d'aquells que a recer de lo meu —295→ obrador pictòric mengen, s'escalfen e vesteixen gipó, una mena de xamellot, e gramalla del país, ab possibilitat de galotxes als peus perquè la pluja e la humitat de l'hivern no els reporten massa ulls de poll.
És un bon jorn. Lo vent que bufa de muntanya ha esmerçat novament la seua beutat e los claps ennuvolats, que darrerament amenaçaven tormenta esvalotada, s'han esvaït a lo mar endins. Hi ha bonança e cel serè. Gandia tota és ben assossegada, e ja ho és de long temps en sa.
És un bon moment per fer recompte e per regraciar lo bon Déu que vetlla per la ben disposada fillada dels San Leocadio. Abans, emperò, m'hi atanse en un batre d'ulls a la primera magrana grossa que hi trobe per tal de fer-me un suc que amaine lo mal de ventre, e per disposar-me millor, en lo silenci de l'alba, a recordar quelcom de la misericòrdia divina que, durant més de trenta anys m'ha preservat e mantingut, sa i estalvi, enfora de Reggio.
Ara fa trenta quatre anys (1468) que ab tota la cremor de los meus vint-e-dos anys m'hi trobava dalt de la bastida que a lo Saló de los Mesos del palau ferrarès de Schifanoia hi havia disposat lo meu enyorat mestre Francesco del Cossa. Hi molia aleshores, e matxucava e empastava les colors empolsinades ab una velocitat esfereïdora, comptat e debatut que si no ho feia així, ab tota diligència, los calbots e les bleves de mestre Francesco ben tost m'unflarien lo clatell o m'enrogerien les orelles. Beneïdes vexacions, emperò, les d'aquella llunyana època, perquè lo aprenentatge a redós de mestre Francesco o, més encara, en companyonia de lo vell e ben cansós Còssimo Tura, ben bé emparaven les flastomies que sovint vaig haver de soportar i comportar. Se m'obriren, així, les portes d'una aviditat d'ofici més lliure e personal, alhora que s'hi albiraven les altres portes, ben glorioses —296→ per a mi e los meus, de la meua cursa personal en lo Regne de València, on ara m'hi trobe per la gràcia e la tothora benvolença de lo bon Déu Nostre Senyor.
Com me'n recorde també, durant aquell temps, de les meues venturoses correries per los palaus e les esglésies e parròquies de les parts e lochs de Règgio, de Pàdua, de Màntua e, per suposat, de l'abellida e captivadora Venècia, on mestres de tant renom e saviesa com lo Andrea de Mantegna o lo Giovanni de Bellini encisaven e embadalien tothom que veia la perfecció exultant de llurs taules e pintures a lo fresch. Ara e adés m'ensinistrava en los misteris formals e en les gaubances daurades d'unes obres que, segons lo parer d'aquells venerats mestres -deixebles quasi tots de l'esquerp e bròfec, per no dir enfollit, Francesco Squarcione-, volien reprendre e emular la manera pictòrica de los gloriosos mestres de la vella Roma.
Què diferent, aquell món, del que després he viscut -e visc- en aquest regne valencià! Allà hi pinten a lo fresch, ací quasi bé ni coneixen aquesta manera de fer anar los pinzells sobre lo mur humit e eixalbat. Per aquestes terres prefereixen e insisteixen més en la pintura e en l'or sobre taules de pi corrent.
A Ferrara, los murs s'emplenaven ab ystories referents a lo món dels deus de temps antics [Grècia e Roma], així com d'altres ystòries referents a los astres e cossos estel·lars [astrologia]; món que segons lo lletrat e erudit Pellegrino Prisciani, amic e contertuli d'aquells pintors, beneficiava les petges e empremtes humanes que los ducs d'Este, egregis senyors de Ferrara, conformaven a la llum de la Sancta Religió Cristiana. Ambdues coses (déus e sancta religió) eren cuites en una mateixa olla, e a la closca d'aquella gent de lletra, tan diferent de la d'ací, s'adobava e s'ordia tot ab profícua conveniència.
Fins e tot los sants pares d'aquell país, així com tants e tants senyors cardenals, arquebisbes, bisbes e canonges, es gloriaven de tenir pintures a —297→ casa sua ab figuracions de Venus, lo Mercuri o Mart, en tant que aquests eren entesos com a benefactors precedents de la sancta revelació cristiana. Em sorprenia, d'altra banda, l'estima d'aquells senyors per les lletres e la coneixença d'homes savis, oposada a la més metzinosa, ignota e aguerrida manera de los meus senyors valencians.
Així s'esdevenia lo meu temps 30 anys o pus enrera, fins que, un bon dia de 1472, lo canonge e paborde Pere Escrivà, de part de lo totpoderós Roderic de Borja, cardenal e vicecanceller de l'església romana, m'oferí la raó e possibilitat d'embarcar-me e de traginar los meus atuells, frasques e artilaires de pintura en un vaixell del bon rei Ferran d'Aragó, ab destinació a València. Era lo passatge de la meua vida!
Quin desfici e quin tràngol fins a lo dia en què, juntament amb lo meu companyó napolità, Francesco Pagano, a més de nombrosos senyors bisbes, abats jurisconsults, homes de lletres e prohoms de tota mena, aplegàrem de part de lo senyor cardenal en lo grau de València.
Mai no m'hagués pogut esmaginar que lo susdit cardenal Borja fos tan venerat e exultat arreu de los domenys valencians. Les catifes, les garlandes de flors e los draps de ras més curulls s'encimbellaven arreu de la cursa que ens conduïa fins a la porta de los apòstols de l'agraciada seu valenciana, tota ella engalanada e abellida ab un atapeït pomell de roses que s'atenallaven ab abundós ramatge de murtra. Tot era gaubança de la bona.
En passar per los carrers lo meu senyor cardenal sonaven les cornamuses més diverses, alhora que una cridòria vehement-on no faltaven bretòls, brivalls, bergants e bordegassos- exclamava tot d'una: Oh! si mort no hi havia, quanta és la nostra glòria present!
La resta d''aquell bon jorn, farcit de desconeguts afalacs envers la meua missèrrima persona e la de —298→ lo meu companyó Francesco, perviu colpidora en la meua pensa. ¡Com oblidar aquelles primeres cobejances! Tot lo capítol de la poderosa e acabalada seu valenciana -potser perquè hi veníem de part de lo senyor cardenal- ens atenia ab beneficis e gustosa complaença:
Això s'esdevenia lo 16 de juliol de 1472 e dues setmanes puys los dits canonges ja ens hi oferien 3000 ducats d'or (suma mai no concedida fins lo present a cap altre pintor de les parts d'Espanya) perquè pintàssem al fresch les parets de lo altar major de l'esmentada casa de Déu valenciana.
No vaig trigar a assabentar-me, emperò, que aytal tracte de favor no era l'acostumat envers tants altres mestres de lo fornit gremi de pintors a València. Per converses e colles a les fosques que posteriorment he sovintejat i servat ab l'afamat Pere Cabanes, majoral de l'esmentat gremi, vaig tenir coneixença de les migrades e ben escarransides possibilitats que los pintors valencians tenien de fer acrèixer los seus béns, de tenir casa o parts d'hospici pròpis o, més costerós encara, d'adquirir cafissades de terra o d'arribar a usdefruitar algun cens o algun violari fructífer per quan volgués arribar la maleïda velledat.
Per aytant exemple -em deia lo companyó Cabanes-, un bon mestre que arribés a contractar abundosos e sobrats posts e retaules a la fi d'un any, —299→ ab prou ventura podia arribar a captar-se una soldada en gros de 5 ó 6 sous diaris e ab això, tot just li arribava per a un pa de dues lliures, una lliura de corder, una mesura de llet e, a tot estirar, descomptada la cisa per al vi, per vestidures e per la llenyada de l'hivern, magre ho tenia per ventura d'arribar a mitja lliura de formatge de cabra guarnida ab panses e dolços de carabassa. Mes he d'insistir que això m'ho deia un pintor afamat e volgut, ben farcit e un xic acabalat, com ho era lo egregi Cabanes, lo qual contractava posts e retaules per a les mils parròquies del país e per a los poderosos jurats e prohoms de la ciutat de València. Altres mestres, prou que ho sé, podien arribar a perdre bous i esquelles en tots los seus dissortats negocis.
No han mudat massa les coses en l'any en què m'hi trobe, 1502, per no dir que les darreres pestes e les repetides privacions del blat han pitjorat lo neguitós sentir de la gent tota, especialment aquella que afecta los lauradors e los pobres menestrals. He pogut entreguardar que darrerament creixen les tafureries e les llejures, los alcavots e los rahinadors de daus, e que jo mateix m'hi trobe ara e adés, de camí fins lo palau de la meua senyora duquessa, nombrosos homes mundaris e vagabunds que reporten llur vida d'almoines e caritats. D'altres, de mirada més malentranyada e reguardosa, me semblen desitjar la foscor per imposar la pus tenebrosa llei de lo coltell, ab impunits robatoris a cops d'ensangrentades maces e d'esmolades dagues de mort. Malgirbats homenots que duen maltempsades a lo bon poble gandià de la mia senyora duquessa.
No vull amagar, emperò, tot vullga ser dit, que en lo meu país los pintors tampoc no ho són tots senyors de nodrida folgadura de lliures e ducats d'or, ni tampoc d'escatainada reconeixença mundana, tal e com de vegades algú haja pogut esmaginar e endivinar. És prou ben cert que són —300→ conegudes per tots les repetides prèdiques de lo gran mestre Leonardo (de la senyoria de Florència) en favor d'una reconeixença més gran de l'enginy d'un pintor, emperò tot e que en aquelles terres es permés d'escriure e de parlar arreu de totes aquestes aspiracions, no vull amagar la ronseria e lo retort d'aquestes suposades conquestes. Una cosa és lo desig que les creatures tenim dins lo cor, e una altra, de ben diferent, la realitat crua e de vegades aspra que ens colpeig e ab la qual vivim e patim jorn a jorn.
Me'n recorde que poc abans d'embarcar-me cap a València, lo gran Francesco del Cossa, a Ferrara estant, va encarar-se ab lo poderós duc Borso d'Este, en protestació per la rònega consideració de guanys, així com de la poc preuada estima ab què era tractat. Me'n recorde com si fóra ara de la bruna forma e la agra expressió que lo meu mestre Francesco emprà enfront l'escrivà de lo senyor duc: "che io sono tratatto et iudicato et apparagonato al più tristo garzone di Ferrara". Tot, emperò, fou debades, per a dissort de lo meu volgut preceptor, e a los pocs jorns l'enyorat mestre abandonava la fastuosa cort ferraresa e s'enfilava tot sol, capcot e penitent, cap a Bolonya, per veure si en aquella altra vila bufaven ventades més benèvoles e complaents.
És cert, emperò, que això es produïa en lo ben llunyà 25 de maig de 1470 e que són transcorreguts més de trenta anys d'ençà d'aquella esdevinença, mes per les lletres que encara m'arriben d'arreu de la meua contrada, pocs són los mestres pintors que ben bé han entès (o que han posat en bona consuetud) l'escarrassada lletania de lo mestre Leonardo, segons la qual l'art e lo seu quefer més preeminent se couen en la closca e en lo cervell.
He de concloure, de tota manera, a fe de nostre Senyor bon Déu, que són molts los escàpols italians (pintors, escultors e obrers de vila) que depassen ab escreix la migrada consideració mundana de tants e tants pintors de lo gremi valencià. Allà, ja s'hi parla de "virtù" o de lluissors personals; ací, ben diferent, no ens en sortim encara d'uns mestres —301→ (com lo companyó Cabanes) que fan tota la bonesa que cal, e més e tot, davant lo pa e lo vi que ens serveixen e prometen los nostres senyors. Lo desig de bon pa regeix e governa lo món valencià tot.
Sort en vaig tindre, jo, de caure en la poderosa malla de lo senyor cardenal Roderic de Borja. Això ha segellat ab fada benigna lo transcòrrer de los meus jorns a València, car també a la vila de Castelló, on m'hi aplegà ab tota la meua família lo any de 1490, fugint d'una pesta malèfica que assotava València, vaig fer sort, a més d'haver estat considerat, per la gràcia de Déu, com "lo pus solempne pintor de Spanya". Recorde que, benignament, vaig demanar-los només 26.000 sous per pintar-hi lo retaule major de l'església de Sancta Maria, però prou que m'ho compensaven e em farcien de bestreta, ab pròdigs cafissos de blat, ab vins de Xaló per a mi e per als meus, e ab bones escudelles cafides de carn de conill e d'ànec, guarnides sempre ab olives brunes de la terra.
Allà, m'hi faltà de mort pèrfida e de gran dolor la meua estimada Damiana, mare d'en Peret e d'en Miquel, e recorde l'esglai de tot lo poble de Castelló en veure que sobre aquell cos fred que la terra s'engolia hi vaig dipositar una valuosa creu d'argent que lo mestre Antoni em féu, expressament e de bon grat, per 3.000 sous del país. Només un pintor de tanta cobejança com la per mi posseïda en vint anys en lo regne de València podia ablamar, de forma tan alterosa, lo seu esmarriment. A lo capdavall, encara en aquest jorn ame e estime ben de cor l'enyorada Damiana, a qui espere retrobar, lo dia final, en lo paradís dels benaurats. A ella, a la també dissortada Ginebra e a la mia muller d'ara, Elisabet, si un bon dia nostre senyor e benaurat Déu es digna recaptar en lo cel los nostres cossos e les nostres ànimes totes. Al bon Déu acoman la mia ànima.
—302→
Fig. 97. Pieter Brueghel el Vell: Captaires coixos, París, Museu del Louvre, c. 1545.
—303→
E així me'n passe, quasi a batzegades, fins a lo meu present actual, allotjat en lo poderós casal dels ducs Borja de Gandia. La vila és rica, llampant e enormement cridanera. La gent trafega e regolfa de bat a bat per tots los carrers e viaranys que la nodreixen, carrers que a la darrera d'enfilen vers una plaça bullent, plena de gom a gom, on s'ajunten les escrivanies de la Cort, la de lo Justícia, la de los jurats e la de los notaris, a més d'encabir lo forn, lo mercat, los obradors més diversos (paraires, sastres, argenters, pellaires o fusters) e tantes altres botigues e conhorts de tota mena que s'aixopluguen a l'anomenat e bell porxo de los piquers.
Tampoc no hi falten los marcits captaires, los coixos (fig. 97, pàg. anterior), los estrafets e los malcarats, acompanyats tot sovint per la tramoia procaç, de vegades desvergonyida, de los joglars e los ministrils que ara e adés gesticulen e giravolten ab befes gatzaroses.
Gandia és quasi sempre una festa, un continuat galeig de cridòria. Los carrers tots són solcats d'oques, polles, aus e porchs solters, ornats a més ab nombroses pells de bestiar que totes a lo ample s'estenen al sol ab una certa fatuïtat e sobergueria. De les clavegueres e embornals brollen unes pudors de fems e orins fastegosos e insuportables, però tot forma part de la cerimònia mundana d'aquesta curulla e tothora incorregible vila mediterrània.
A bon sospir que lo senyor cardenal Borja va tenir un gran encert en comprar per a los seus fills, l'any de Déu de 1485, aquesta formosa terra de sucre e llum, als trapigs de la qual esmercen treball, dia e nit, més de dos-cents homes ab les seues nombroses bestioles. Terra rica, en definitiva, que dona Maria Enríquez, governa ab mà ferma, assenyada e ben poderosa, tot i que travessada per lo dolor de la ignominiosa mort de lo seu caríssim espòs (mort a coltellades, a la Roma perdurable, lo 14 de juny de lo advers, enfosquit e malguanyat —304→ 1497), lo duc Joan de Borja, fill car e ben estimat de lo hui papa Borja, lo santíssim e beatíssim Alexandre VI.
Al seu privilegiat servei hi sóc des de novembre de 1501, ab un tracte de favor que depassa, ab molta escreix, allò que mestre Cabanes em contava de los pintors agremiats a la ciutat de València.
Pense, fins e tot, que si algun jorn venidor algú gosés a recomptar la ystòria de los mestres de pinzell avenguts en lo meu temps, potser haurà de reconèixer, de primer, que la meua folgada situació, tothora conduïda per l'estel provident e benefactor del bon Déu que tenim en lo cel e per lo magnificent patronatge de la cara família Borja que de sempre m'ha protegit, no és, ni de bon tros, comuna e natural a la de tants altres amics e companyons de lo pinzell, los quals, tot e viure de son treball justament, romanen ben retirats, encara, de les nobles e lleials aspiracions d'aquells veïns pintors de la Itàlia.
AValència, és lluny encara lo temps de reconeixences més plaents al bon art de la pintura, tot e que jo mateix, fins ara, puga esdevenir-ne un primer auguri de noves prometences.
A Gandia, hi visc ab los meus, en casa franca, e no oldana, de 200 ducats que dona Maria ha fet construir ex professo per a mi e los meus, tothora afalagat ab bons acolliments e gracioses prebendes. He contractat lo retaule de la Seu per 30.000 sous, e la duquessa en persona m'ha pres en servei la mia filla estimada, Elisabet (tinguda amb la mia darrera muller, dita tambe Elisabet), la qual, quan siga d'edat, la duquessa m'ha promès que la ben casarà e la dotarà. Però si, de per cas, la volguda, abrinada e ben agraciada Elisabet volgués ser monja de lo preuat e tan bell monestir gandià de Sancta Clara, de continent la duquessa dona Maria la ben dotaria igualment, e me prendria ben tost la meua segona filla Margarida, caríssima tant de la mia part com de la professada per la mia muller Elisabet.
E si a tantes complaences de la caríssima nora de lo Sant Pare envers la meua família, afegesc lo —305→ valuós cens de 2.000 sous anuals ab què la meua enaltida duquessa acaba de regraciar-me, no puc més que aixecar los ulls, vidriosos com los tinc, d'agraïment e pus e tot, a la divina e benaurada providència, la qual em serva, a mi e a los meus, amb primmirada e privilegiada sol·licitació.
Ep! però em sembla sentir l'estimada veu d'en Felip-Pau:
—306→
València, parròquia de Sant Martí, un dia de juny de 1505
* * *
Nogensmenys el llibre conclou amb unes breus paraules del benvolgut Àusias. A ell li dec d'haver-lo escrit, i ell només ha estat capaç d'inspirar-me'l. A més, amb ell he aprés, també, a somniar despert:
|
I les veig -les meravelles-, amb Ausiàs, per una raó ben senzilla i amb un desig inconfusible:
|