—15→
"Volgra ser nat cent anys o pus atras perquè son cert que és pitjorat lo món: aitant poc val que ell mateix no sap on sa aulesa gran en pus baix lloc baixàs"7 |
—16→ —17→
Segons l'historiador de l'art austríac, Ernst H. Gombrich,8 no existeix l'art; només hi ha o existeixen els artistes. O, dit d'una altra manera, sense els artistes no podria existir allò que anomenem art; aquests són, doncs, en tant que persones concretes arrelades a un medi històric i social, els veritables protagonistes de la Història de l'Art i també, encara que vertebrats en el seu teixit social, els d'aquest llibre. Fins i tot Julius Schlosser es pronuncià en termes molt semblants quan el 1923 afirmà que "la historia del arte es, en su esencia, la historia de los artistas".9
Fig. 1. Simone Martini: Miracle de la resurrecció d'un nen per part de Sant Martí, Basílica de Sant Francesc, Asís, c. 1317.
Hem de reconèixer, tanmateix, que no sabem gran cosa dels artistes de l'època d'Ausiàs March. Ens han arribat petjades de les seues obres, però moltes menys de la seua constitució humana, del seu esquema de pensament; àdhuc dels seus perfils anatòmic i psicològic. Simone Martini, per exemple, un conegut pintor italià (Siena c. 1284 - Avinyó 1344), s'autorepresentà de forma força discreta al "Miracle de la resurrecció d'un nen" (Basílica de Sant Francesc, Assís; basílica baixa o inferior, cicle de frescos dedicats a Sant Martí, c.1317). És un retrat bastant curiós, a més de pintoresc. Enmig d'una escena d'extraordinària rellevància taumatúrgica i hagiogràfica, el nostre pintor, amb barret blau esclafat que li penja per la part esquerra, se'ns presenta com absent, quasi com irreverent, i fins i tot com una mica al marge del prodigi que acaba d'aconseguir el bisbe Sant Martí. L'escorniflaire Simone Martini sembla l'únic escèptic dels que contemplen el gran miracle realitzat pel sant de Tours (figs. 1 i 2).
—18→
Fig. 2. Autoretrat de Simone Martini, detall de la figura anterior.
Fig. 3. Mathias Paris: La Verge amb el Nen, amb l'artista agenollat, frontispici de la "Història Anglorum", c. 1250.
Sorprèn tanta impavidesa pel que fa a Simone Martini, tot i que no sembla que puguem estendre la mateixa descaradura al conjunt dels artistes de l'Europa medieval. Per exemple, el també conegut —19→ monjo miniaturista, Mathias Paris (artista i historiador anglès de Saint-Albans, mort cap al 1259), ja ens apareix molt menys ufanós al frontispici de la Història Anglorum on s'autorepresentà cap al 1250. Ben al contrari, ací el veiem capcot als peus de la Verge, i amb un format i mida bastant diminuts, quasi insignificants (fig. 3). És clar que tot depèn també del marc cronològic i geogràfic on s'ubique cada artista. No és el mateix l'Anglaterra del segle XIII (on s'ha de situar Mathias Paris) que la Florència, per exemple, del segle XV, on ja podríem trobar l'ostentosa figura d'un arquitecte tan excepcional i reeixit com Filippo Brunelleschi. Aquest és representat de mig cos a la catedral de Florència (medalló d'Andrea Cavalcanti, dit el Buggiano, deixeble i fill adoptiu de Brunelleschi, 1446) de forma prou més altiva i prou més autosuficient. Hi apareix abillat com un senyor, togat a la romana, com un humanista, com un arquitecte que pensa i que per tant ja no necessita pujar a la bastida com antuvi feien els mestres d'obra medievals (fig. 4). O bé els casos encara més tardans d'Antonio da Sangallo el Vell (arquitecte), o de Pinturicchio (pintor del papa Borja, Alexandre VI), representats tots dos a l'Apartament Borja (Estances Vaticanes, Roma, c. 1492-1494) amb una postura certament arrogant; el primer hi apareix amb barret al cap i amb una sumptuosa cadena d'or al coll (fig. 5).
Fig. 4. Andrea Cavalcanti: Retrat de Brunelleschi, catedral de Florència, c. 1440.
Tots aquests personatges, però, que varien com hem dit segons les seues coordenades espaciotemporals, vindrien a ser, al capdavall, els artistes que, d'acord amb Gombrich i amb Schlosser, possibiliten la història de la cultura artística. Sense ells, repetim-ho, no existiria l'art pròpiament dit.
¿Com eren, tanmateix -i tornem a la pregunta clau-, els artistes a l'Europa d'Ausiàs March?
Si la pregunta és capciosa, encara resulta més difícil oposar-li una resposta —20→ equànime i veritablement convincent. Es tracta d'una qüestió certament insoluble, com diria el poeta de la Safor, car "mal pendrà pinta [pintada] en l'aigua sa figura".10 I nosaltres, historiadors que treballem a recer de l'envanit any 2000, no hauríem d'oblidar que mantes vegades encara hem de dibuixar i pintar sobre aigua ben escampadissa els nostres discursos intel·lectuals, les nostres narracions i construccions històriques. Fóra bo recordar-nos els uns als altres que sabem ben poca cosa de la història dels homes.
Fig. 5. Pinturicchio: Retrats d'Antonio da Sangallo el Vell i de Pinturicchio, detall de la Disputa de Santa Caterina, Sala dels Sants, Apartament Borja, Estances Vaticanes, Roma, c. 1492-1495.
Però tornem-hi, malgrat tot, a la nostra insoluble erotema: Com eren els artistes medievals?, ¿com pensaven? o, dit d'una altra manera, ¿quin podia ser el seu esquema de pensament?, ¿com treballaven?, ¿quin lloc ocupaven dintre d'aquella societat? ¿A què aspiraven?
Per tal d'obtenir respostes a totes aquestes qüestions haurem de gratar per força en el terreny de la història medieval,11 i haurem d'empassar-nos algunes pàgines del present llibre. No és fàcil, ni en absolut lineal, obtenir respostes clares i definitives. Per això ens endinsarem també en el —21→ segle XVI, ja en ple Renaixement, per tal d'obtindre un punt de comparació amb un altre període -el de l'esmentat Renaixement, sobretot a la Península itàlica-, que ens ajude a fer més nítida l'especificitat del món medieval (recordem que Jacques Le Goff i altres autors neguen l'existència d'una diferència notable entre la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement).
Però a la fi, d'una manera o altra, tornarem a formular les nostres qüestions. És a dir, darrere dels nombrosos retaules, de les grans catedrals, dels lluminosos claustres o de les magnífiques portades gòtiques, ¿què hi havia?, ¿com hi vivien aquells creadors, aquells artífexs?