...angoixa, solitud, necessitat. Entre el somni i el vòmit ...Car passar finalment del destí a la lloança vol ales vigoroses ...com et duria, lligada pel lòbul, peluda dilectíssima, ...des de la fi del somni m'han cridat? He sentit el meu nom com un esquinç llarguíssim ...flors, astres i furor. Qui era jo? Qui sóc...? Au d'or, foc nou, angoixa... ...i ara et parlaré, gos, dels meus odis i zels, llets, ràbies i punys, rampells, crits i gemecs, ...i m'encallà el descens l'esperit de la guerra, ...i seguia baixant cap a recers d'esperes, canyissars de paüra i vols de corbs, ...ibis, la barca, el Riu. Ara recordo. Era jove aleshores el somrís de l'Esfinx, ...serpent, sang de ma còlera, no xiulis cap més nom que el de foc filat d'Hilda, ...un vent de rerialles em destria a l'orella l'estrafeta veu d'allà l'ombra, Ahab, l'altura ja t'inclina Aixeca el vol, gavina, des del caire del cor feixuc d'enyor i lluna gràvida, Al principi, el seu nom. Ara diria: «He besat l'aurora Amb mà distreta, Amb mots comences (Amb veu de corda i rom els negres diuen Anna dorm al meu costat. «Aquella nit de l'any dels auguris ferotges, Aquí us convoco, formes del món i de la vida, Arnau s'alçà, i els deixebles callaren, i el trèmul ombradiu del brancatge de l'arbre Baixo de l'aigua que canta Besà la terra Arnau, de genolls en son ànima, Cap a la mar anaren Pere de Su i Arnau, per cercar-se els silencis Cavalca Arnau, cavalca, nuvi de la distància que es Closes, les cicatrius, talment flors a ranvespre, bec llargament el silenci del cel. Com, aquell que se'n va amb la maror i el crepuscle, Contemporani alat de la rosa de terra, Deixa'm posar de nou dempeus damunt la terra, Dempeus sobre la terra, sabent-t'ho en la meva ànima, Dessota l'emparança de les últimes roses Déus de la meva espurna, ¿davant de qui diré el meu càntic de llavis molls de saba Dic encara la paraula Dins la mar, dins la mar, al defora del temps, -Eh, tu, la vida! El meu cor, a dalt d'un arbre, El sol de les imatges, oh gloriós corega!, El teu cos ha mirat la meva sang desperta El vent llaura la mar amb arada invisible Els besos dels amants no moren en els èxtasis: ¿Els mots, els mots encesos em tornaran la terra Em vesteixo el cor alegre Emmudien les bèsties, aterrides i atònites, Empesa per les altres, floral, l'onada reia En el somni d'un somni, caminava En un indret de corol·les Encar no saps si la puixança Era el temps en què Arnau, ja ple del seu exili, Era fet de mort i somni Era ja nit profunda quan va sorgir Soleia Et parlo des del temps en què riu la rosella Eternitat, ¿voles Flors meves de la nit, aus de vol dret o el·líptic, Ha passat la darrera carreta embalumada de llanternes i tórtores He deixat endarrera rialles de baladres He vingut a cercar-te pels camins de la terra, Heus-me ací en el recés amorós de la terra, Ho han sabut l'ametller, l'aire i les ginesteres, -Home de llum d'albada, et sento palpitar en les meves entranyes! I ara la mar i el mar... Jove he sortit a veure'ls: I ara una altra presència- ¿I com retrobaré el somni i les imatges, I quan arribarà el dia que esperem I somniava Ahab. Primer hi havia el xiscle Indret on de nou arribo, Ja entra el cérvol al meu cant, Ja m'acompanyes, àngel que m'allunyes del temps espasmòdic i nul, Ja no preguntis més, cor meu ple de fumeres Jo també posseeixo morts que no m'abandonen Jo també tinc la lira -d'on primer ve el murmuri i després esculpeixo, L'au sola, dalt al cel, fou comiat i símbol. L'herba es posa de puntetes L'hora de la Muntanya era entre vent i brisa, La veu que embelleix la terra, Les ombres sense nom han fugit de puntetes Lloc reial de la llum que, joiosa, esbatana Mar llegible, tot d'una, en el blanc alfabet de les ones florents. Somriure de toís Ningú no sap perquè canta, No acataràs les lleis que no vinguin del bri o de la mà del sol. No cruixen en el vent els heràldics penells No he tornat capjup en la conformitat bovina al viarany o al solc, No hi haurà neu del sol? ¿No hi haurà fred del foc No pas la grisa cendra de son irrevocable Nu al sol amb dolçor de palpitant gavina Obro un clot amb les mans, i deixo dins la terra -Oh després de l'amor, necessito la mar, el vaivé de l'onada, l'aigua de sol i moviment! Oh roges didaleres, Oh vent empudegat i alafeixuc, remoreig d'aigües brutes del rec emperesit, Oh Viva que vas, dreturera, presa del foc a la flor: Oh, m'ha fregat, ivarsosa, Oh, Sísif pot ser feliç Penjo al coll del passat èpiques de formigues Per què cantes tan alegre, Perquè dorm la muntanya no té l'anhel del vol Pesa, corbant-se, Pol-dels-fems, quasi no hi clisses, Puc ser ta mare antiga Quan de mi, finalment, sols quedaran les lletres Quan era jove de trèvols Quan tota cosa viva, lluny de xifra i figura, Que navegaven ja dessota un cel d'Amèrica ¿Qui pujarà l'alta escala Ran de les aigües verdes Revindré a Orfeu. No pas per «aixecar-li un temple a les oïdes», Ro S'esdevé que no em canso de ser home en la terra, S'ha esvaït el somrís de la meva mirada Si no et tinc a tu estic sol -Sí, tens l'ombra robusta i cabellera negra de llargada de riu, Símbols i címbals! Èxode de la vesta del mar entre els niells i una mort de fogueres al vorall de les dunes. Sobre el mur palpo la teva ombra amb ombra de la meva mà esquerra, no la dreta, Sóc ara en un indret de flors silvestres, d'alçària de roca i font abandonada, Sóc nòmada de l'aire sobre la gran planura que un dia fou dels búfals i de fumeres índies, Sola de soledat, ¿d'on véns, Elvira, Somniosa m'aboco Sorgeix l'amor del tracte i la constància T'hem sentit, fill, adesiara, Tam-tam, tam-tam i lepra, les ombres dins la cova, les També pot florir el cor en l'aspror de l'advent, Torna, torna l'albatros amb el vent d'una terra Tot és nostàlgia. Tot recolzant-se en Ulisses, ¿Trigareu, orenetes, -Tu saps que jo, la convocada a l'aire armat de ta paraula, Unànimes, els arbres es transformen en àngels Venien de molt lluny per sentir sa paraula lustral i enfiladissa, Veniu, rodes brunzents, coloms ebris d'aurora! Vinc de les altes prades de silenci i esquella
|
|